Quan un vers et toca l’ànima, adquireix un poder gravitatori tan immens que arrossega altres versos, pensaments, i paraules, del mateix autor o d’altres, que acaben giravoltant al voltant del primer, relacionant-se d’una forma semblant a com ho fan els planetes i els satèl·lits, al voltant de les estrelles.
Això és especialment cert amb els nostres autors totèmics personals. Al voltant d’alguns versos significatius d’aquests poetes, teixim una constel·lació de pensaments i sentiments que va creixent mentre explorem el món a través d’altres lectures, viatges, o relacions, moltes vegades sense ser-ne del tot conscients. Alguns versos, els que tenen més poder gravitatori, fins i tot poden fer que ens instal·lem en mites, a través dels quals veiem i entenem el món: allò que creiem sense creure que ho creiem, que diria Raimon Panikkar.
Comparteixo aquí, un dels meus sistemes planetaris personals, construït durant anys al voltant de dos versos de Leonard Cohen. Em refereixo a aquestes dues famoses línies de la cançó Anthem (1992):
Des que vaig escoltar aquestes paraules (un cop, per cert, en un meravellós directe de Cohen), vaig connectar amb elles d’una forma molt íntima, i han estat un imant de molts altres pensaments, tramant una constel·lació d’esquerdes, escletxes i ferides que s’estén en el temps i en l’espai, l’última de les quals és l’Esquerda de Rosa Font (Proa, 2022). Cohen, que no era gaire partidari d’explicar les seves cançons, sí que parlà fugaçment del significat d’Anthem en una entrevista. Ens diu que no hi ha excuses per abdicar de les nostres responsabilitats com a éssers humans (toca les campanes que encara poden sonar), tot i que no existeixen solucions i no arribarem mai a la perfecció (oblida’t de la teva ofrena perfecta), ja que en cada cosa hi ha una esquerda, tant és si són objectes físics, mentals o qualsevol mena de construcció. I precisament, és així com la llum entra, com es filtra, per una escletxa que és un vincle, la immanència de l’absolut en cada cosa, potser una esperança de realització per a tot ésser.
Doncs bé, vet aquí alguns planetes i satèl·lits, que els meus camins (i la serendipitat inherent en ells) han anat col·locant en òrbites al voltant d’aquesta esquerda de Cohen.
Fa un temps vaig llegir aquesta citació de Rumi: la ferida és el lloc per on entra la llum. Les semblances amb el vers de Cohen són òbvies, i tenint en compte l’afinitat del cantautor per les tradicions orientals, és gairebé segur que coneixia aquestes paraules. Fent una mica de recerca, descobreixes que el poeta persa del segle XIII mai va escriure aquest aforisme de la manera que se sol citar. En realitat es tracta dels versos finals d’un poema que es diu Amics de la infantesa:
Aquí, l’esquerda es torna ferida, però el símbol i la metàfora sembla que apunten allà mateix.
També Ralph W. Emerson té una frase molt i molt semblant. La vaig descobrir mentre llegia els seus Essays (1841): «hi ha una esquerda en tot el que Déu ha creat, excepte en la Raó». Tot i les similituds, l’excepció que Emerson introdueix, representa un canvi molt important. Crec que Cohen i Rumi no hi estarien d’acord si la raó a què es refereix Emerson, és la raó humana. En la concepció de Cohen i Rumi, la raó també està esquerdada, i de fet ambdós parlen d’anar més enllà de la raó. Perquè l’absolut s’escapa a la raó. Però clar, això seria si parléssim de la raó humana, i Emerson escriu Raó amb majúscula, potser referint-se al Logos diví. En tot cas, el que és segur és que no podem titllar Emerson de racionalista pur quan precisament és un dels màxims exponents del Transcendentalisme americà, i algunes afirmacions que fa en assajos com El Poeta (1844), el situarien molt a prop d’aquesta esquerda/ferida de Cohen i Rumi.
Emily Dickinson, en comptes de dir que hi ha una esquerda en tota cosa, diu directament que la creació és una esquerda. Del poema 912, en traducció d’Agustí Bartra:
Això és especialment cert amb els nostres autors totèmics personals. Al voltant d’alguns versos significatius d’aquests poetes, teixim una constel·lació de pensaments i sentiments que va creixent mentre explorem el món a través d’altres lectures, viatges, o relacions, moltes vegades sense ser-ne del tot conscients. Alguns versos, els que tenen més poder gravitatori, fins i tot poden fer que ens instal·lem en mites, a través dels quals veiem i entenem el món: allò que creiem sense creure que ho creiem, que diria Raimon Panikkar.
Comparteixo aquí, un dels meus sistemes planetaris personals, construït durant anys al voltant de dos versos de Leonard Cohen. Em refereixo a aquestes dues famoses línies de la cançó Anthem (1992):
There is a crack in everything
That's how the light gets in
(En cada cosa hi ha una esquerda
I és així com la llum entra)
Des que vaig escoltar aquestes paraules (un cop, per cert, en un meravellós directe de Cohen), vaig connectar amb elles d’una forma molt íntima, i han estat un imant de molts altres pensaments, tramant una constel·lació d’esquerdes, escletxes i ferides que s’estén en el temps i en l’espai, l’última de les quals és l’Esquerda de Rosa Font (Proa, 2022). Cohen, que no era gaire partidari d’explicar les seves cançons, sí que parlà fugaçment del significat d’Anthem en una entrevista. Ens diu que no hi ha excuses per abdicar de les nostres responsabilitats com a éssers humans (toca les campanes que encara poden sonar), tot i que no existeixen solucions i no arribarem mai a la perfecció (oblida’t de la teva ofrena perfecta), ja que en cada cosa hi ha una esquerda, tant és si són objectes físics, mentals o qualsevol mena de construcció. I precisament, és així com la llum entra, com es filtra, per una escletxa que és un vincle, la immanència de l’absolut en cada cosa, potser una esperança de realització per a tot ésser.
Doncs bé, vet aquí alguns planetes i satèl·lits, que els meus camins (i la serendipitat inherent en ells) han anat col·locant en òrbites al voltant d’aquesta esquerda de Cohen.
Fa un temps vaig llegir aquesta citació de Rumi: la ferida és el lloc per on entra la llum. Les semblances amb el vers de Cohen són òbvies, i tenint en compte l’afinitat del cantautor per les tradicions orientals, és gairebé segur que coneixia aquestes paraules. Fent una mica de recerca, descobreixes que el poeta persa del segle XIII mai va escriure aquest aforisme de la manera que se sol citar. En realitat es tracta dels versos finals d’un poema que es diu Amics de la infantesa:
No giris la testa. Segueix mirant
el lloc embenat. Per allà és per on
la llum entra.
Aquí, l’esquerda es torna ferida, però el símbol i la metàfora sembla que apunten allà mateix.
També Ralph W. Emerson té una frase molt i molt semblant. La vaig descobrir mentre llegia els seus Essays (1841): «hi ha una esquerda en tot el que Déu ha creat, excepte en la Raó». Tot i les similituds, l’excepció que Emerson introdueix, representa un canvi molt important. Crec que Cohen i Rumi no hi estarien d’acord si la raó a què es refereix Emerson, és la raó humana. En la concepció de Cohen i Rumi, la raó també està esquerdada, i de fet ambdós parlen d’anar més enllà de la raó. Perquè l’absolut s’escapa a la raó. Però clar, això seria si parléssim de la raó humana, i Emerson escriu Raó amb majúscula, potser referint-se al Logos diví. En tot cas, el que és segur és que no podem titllar Emerson de racionalista pur quan precisament és un dels màxims exponents del Transcendentalisme americà, i algunes afirmacions que fa en assajos com El Poeta (1844), el situarien molt a prop d’aquesta esquerda/ferida de Cohen i Rumi.
Emily Dickinson, en comptes de dir que hi ha una esquerda en tota cosa, diu directament que la creació és una esquerda. Del poema 912, en traducció d’Agustí Bartra:
Oh la creació sembla una gran esquerda
que em fa visible!!
I inevitablement, si la creació és una esquerda i tota cosa té una esquerda, nosaltres també ho som, com ens recorda Marc Granell al poema Homenatge a Camille Claudel del volum Poesia reunida 1976-1999 (Denés, 2000). Hi canvia, però, l’esquerda per una escletxa:
Molt propera al símbol de Cohen, i a la possibilitat de redempció que ens donen l’esquerda i la llum que s’hi filtra, Blanca Llum Vidal a Nosaltres i tu (Lleonard Muntaner, 2011) veu en l’esquerda del món una via de comunicació:
I de cop, arriba Lluís Calvo com un asteroide, travessant aquest sistema planetari, i dins del seu El Talismà (LaBreu, 2017) ens diu:
Aquesta esquerda seva és (potser) la divisió entre el jo i l’altre, entre el subjecte i l’objecte. No hi ha separació, no hi ha escletxa:
Si tot és esquerda, res no ho és. Els extrems es toquen.
Sense haver d’anar a regions tan metafísiques, molts altres autors fan servir aquest símbol de l’esquerda/escletxa/ferida que brilla/s’encén/filtra la llum, per apuntar cap al poder de les ferides per convertir-se en vida viscuda.
Carles Duarte al poema d'amor La llum avui és de perfum de terra:
Jo no sóc jo.
Sóc un exèrcit de veus que escalen.
Jo sóc un llamp. Sóc una escletxa.
Molt propera al símbol de Cohen, i a la possibilitat de redempció que ens donen l’esquerda i la llum que s’hi filtra, Blanca Llum Vidal a Nosaltres i tu (Lleonard Muntaner, 2011) veu en l’esquerda del món una via de comunicació:
Veus l’esquerda
que té el món
i cridant,
adorant-la,
esgarrapant-la,
t’hi comuniques
i et fas entendre.
I de cop, arriba Lluís Calvo com un asteroide, travessant aquest sistema planetari, i dins del seu El Talismà (LaBreu, 2017) ens diu:
No hi ha enllà, no hi ha esquerda.
Aquesta esquerda seva és (potser) la divisió entre el jo i l’altre, entre el subjecte i l’objecte. No hi ha separació, no hi ha escletxa:
I quan dic sóc,
sense més afegits,
dic també pedra,
alba, ocell i bicicleta.
Si tot és esquerda, res no ho és. Els extrems es toquen.
Sense haver d’anar a regions tan metafísiques, molts altres autors fan servir aquest símbol de l’esquerda/escletxa/ferida que brilla/s’encén/filtra la llum, per apuntar cap al poder de les ferides per convertir-se en vida viscuda.
Carles Duarte al poema d'amor La llum avui és de perfum de terra:
Tornem a ser,
ja no memòria o cendra:
tan sols ferida,
onada encesa,
maragda i lapislàtzuli,
cristall encara,
cristall on renaixem
exhausts,
de nou aquest desig que som.
O Míriam Cano, que al pròleg de Trencadissa d’Anna Campillo (Trípode, 2022) diu:
«Trencadissa explica el moment en què la ferida brilla, en què queda marcada a la pell i es converteix en vida viscuda, en aquella cicatriu que ens resseguim distretament i que un dia, quan canvia el temps, cou una estona, com reivindicant el que va ser. I ja no fa mal».
Sens dubte la metàfora de l’esquerda és inesgotable. L'escletxa i la llum a mi sempre em fan pensar en el Kintsugi, la pràctica japonesa de reparar les fractures de la ceràmica amb resina barrejada amb pols d’or. Segons aquesta pràctica centenària, els trencaments i les reparacions formen part de la història dels objectes, i s'han de mostrar en lloc d'amagar-se. En realitat, visualitzant les esquerdes, estem embellint els objectes. Els defectes poden ser virtuts, i les ferides es converteixen en avinenteses per enfrontar-nos al món.
I això em fa enllaçar, finalment, amb l’Esquerda de Rosa Font (Proa, 2022), un poemari preciós, inevitablement trist perquè és una elegia dedicada a la seva mare, però on transforma aquesta experiència de la mort d'un ésser tan proper en una experiència poètica exquisida i universal. Aquesta Esquerda és el detonant que m’ha fet escriure aquest article. I no se m’acut millor manera d’acabar aquest escrit que compartint els dos últims paràgrafs de l’epíleg del llibre:
I això em fa enllaçar, finalment, amb l’Esquerda de Rosa Font (Proa, 2022), un poemari preciós, inevitablement trist perquè és una elegia dedicada a la seva mare, però on transforma aquesta experiència de la mort d'un ésser tan proper en una experiència poètica exquisida i universal. Aquesta Esquerda és el detonant que m’ha fet escriure aquest article. I no se m’acut millor manera d’acabar aquest escrit que compartint els dos últims paràgrafs de l’epíleg del llibre:
«Les paraules —la paraula— que hi ha en els poemes d’aquest llibre han emergit d’una manera gairebé impensada, han volgut ser per elles soles, convertides en cos, en gest, en terra. Han parlat —des dels replecs interns i des de les seves vibracions essencials— de llum i de vida, de ferides i d’esquerdes, d’una esquerda profunda i llarga.
I des del fons d’aquesta esquerda, arriba un batec que il·lumina el pensament amb les imatges de terra i d’aigua, d’arbres i d’arrels. Imatges d’unes mans, d’uns ulls i d’una veu. I tot, tot, casa, mas, arbres, vestit, mans, amor i dolor, tot, tot, és dins d’una esquerda que fa visible l’invisible, que fa present una absència amb la paraula i el silenci.»
Imatge: The Art of Kintsugi (japanhouselondon.uk).
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada