Revolució o Resistència? Amb Arundhati Roy

Com a lector, El déu de les coses petites, llegit el 1998 amb només 19 anys, fou un punt d'inflexió en la meva manera de percebre i entendre la literatura. Tot i que llavors ja llegia molt, en realitat no havia llegit res.

Arundhati Roy em va descobrir per exemple el monòlegs interiors, o com capturar el torrent de la consciència de manera literària. Fou la meva porta d'entrada a Joyce, Woolf o Faulkner.

Des de la seva primera novel·la han passat 20 anys, durant els quals ha continuat escrivint, però sobre activisme i política. Ara presenta el seu segon llibre de ficció: El ministeri de la felicitat suprema (Anagrama, 2017).

El dilluns 2 d'octubre (sí, just després de l'1-O) Arundhati Roy va participar en un cicle del CCCB que porta per nom Revolució o Resistència? Més apropiat per a la data, impossible.

Comparteixo algunes frases seves, de la conversa que tingué amb Natza Farré, i que vaig anar anotant:

- Hi ha moltes formes de resistència, i la literatura n'és una d'elles.
- En front la violència la gent té una memòria molt llarga.
- La revolució sempre és necessària. Crec profundament en la militància de l'art.
- No hi ha excuses per a l'art dolent... fins i tot si ets un revolucionari.
- Si les eleccions són l'única forma de democràcia, tenim un problema greu.  
- Resisteixis violenta o no violentament, es gairebé segur que l'estat respondrà amb violència. Necessitem diversitat de resistències.
- L'Índia viu en diferents segles al mateix temps. Quan em pregunten per la situació de la dona, pregunto: quina dona?
- La meva novel·la parla de l'univers sencer, no és cap manifest ni cap merda política.
- El meu llibre no és consumible, el lector ha de passejar-hi com passeja per una ciutat. És possible que es perdi, però trobarà el camí.

Idees i paraules sobre acció, revolució i resistència, en un dia en què tots ho necessitàvem molt.

La fotografia és del CCCB.