Poesia no ets tu

En un dels seus poemes, Joan Margarit diu He estat un home pràctic. / Brusc, fidel, solitari. Agraït. Després de llegir Tots els poemes (Proa, 2014) m'ha semblat que la seva obra poètica és justament així: pràctica, brusca, fidel, solitària, agraïda.

És interessant veure el poeta i l'arquitecte de la mà, tant en cada poema, com en la seva obra completa. Els seus poemes assenyalen clarament moments de la seva vida (amb reflexos a la vida de tots, en això Margarit és molt bo), i llegir tota la seva obra és endinsar-se en el seu periple vital, encara no completat. La seva no és una poesia complicada (que no vol dir que no sigui complexa), però és seriosa i precisa. Margarit considera que un poema ha de ser concís i exacte. Jo no hi estic d'acord, però respecto aquesta manera de concebre la poesia. Una poesia de la versemblança i la realitat, honesta, i com ell diu: sense pressa.

Margarit afirma preferir la Ilíada a la l'Odissea. Ja és ben bé això. Jo em sento més proper a l'Odissea. O més proper al Ramayana que al Mahabharata (per no caure sempre en referències occidentals). La poesia que més m'ha emocionat és aquella dels poetes exaltats. Els que quan arriben a l'espadat no s'aturen, i encara que no saltin, treuen el cap per ullar el Misteri. Els que fan servir les paraules per anar més enllà de les paraules. Els que es deixen enlluernar per Ítaca. Whitman, Paz, Pessoa...

Però aquesta és la grandesa de la poesia. Hi ha tantes i tantes maneres de concebre-la. Margarit, als seus pròlegs, epílegs i notes, expressa una consciència poètica immensa (en podeu llegir fragments a la seva web). La reflexió que fa sobre la seva obra és tan interessant com l'obra en si. M'ha il·luminat en molts sentits. Un dels grans poetes catalans vius.

FULGORS

Res ni ningú no és la poesia.
Ni el personatge sol en una roca
mirant com bat el mar. Ni el mar, que és l’unic
que ha perdurat de la mitologia.
Poesia no ets tu. Ni cap crepuscle,
ni el vell prestigi inútil de la rosa,
ni escriure el vers més trist aquesta nit.
Res ni ningú no és la poesia.
Ni cendra i marbre, aparellats pels clàssics,
ni els molls a l’alba, ni les fulles mortes,
ni escoltar la cançó Les feuilles mortes.
Res ni ningú no és la poesia.
Ni les cartes de Rilke, ni Venècia,
ni la bala en el cap de Maiacovski,
ni la llum del fanal entre la boira
on sempre esperarà Lili Marlene.
Res ni ningú no és la poesia,
però és ella qui em salva d’aquest monstre
que és a l’aguait en algun lloc dins meu,
la meva bèstia de companyia.

Aiguaforts, 1995.

Pintura: Le poète récompensé, René Magritte (1956)