9.4.18

La pedra en tant que és pedra, és un abisme sense fons


Continuo amb la re-lectura d'El ritme de l'Ésser (Fragmenta 2012) aprofitant que estem en ple Any Raimon Panikkar 2018.

Em ve de gust compartir un dels fragments que més em va corprendre. Són uns paràgrafs del capítol VI, on Panikkar descriu la seva intuïció cosmoteàndrica, i en concret, en aquestes línies fa referència al Kosmos, centrant-se per un moment en les pedres.

Però abans del fragment esmentat, algunes ressonàncies que he trobat dins els meus quaderns d'himàlaies de l'ànima.

No ho veieu? Som matèria i esperit units en una alquímia perfecta. Que a prop estem de la terra i que a prop estem del cel. Som terra i cel. Pedres vives que caminem, parlem i sentim.
Vicenç Ferrer.

En un pol del meu ésser estic en comunió amb els troncs i les pedres. En aquest punt he d'acceptar el govern de la llei universal. És aquí on es troben els fonaments de la meva existència, ben al fons. La seva força rau en la fermesa com estan fixats al vast món i en la plenitud de la comunió amb totes les coses. 
Rabindranath Tagore, Sadhana. El sentit de la vida (Fragmenta 2013)

No es que las piedras sean mudas:
sólo guardan silencio. 
Humberto Ak'Abal

Déu dorm en les pedres,
respira en les plantes,
somia en els animals
i es desperta en l'Home. 
Proverbi sufí.

I ara sí, Panikkar en estat pur (El ritme de l'Ésser, pàg. 438-439):

Hi ha quelcom de misteriós en la pedra. No solament encarna pes, color, espai i temps, forma i contingut d’una manera única, sinó que també demostra una tenacitat i una independència misterioses. La ciència pot haver estudiat tot això amb el detall més escrupolós, però sempre topa amb la qüestió irreductible de per què les lleis de la natura —siguin les de la pedra, les dels seus constituents elementals o les de la nostra ment— es comporten de la manera que ho fan. L’atzar és tan misteriós com la necessitat, i la probabilitat tan inintel·ligible com una conducta fixa. ¿ Per què la matèria, el temps, l’espai i la nostra ment són com són? ¿Per què mostren i tenen la naturalesa que tenen?
[...]
L’única resposta real a una pregunta última és dir amén. Es així perquè és així, perquè no hi ha cap «perquè» darrere, perquè el nostre «per què» es veu sense sentit, i ni tan sols sabem per què preguntem «per què», i encara menys què estem preguntant amb el nostre «per què».
[...]
La pedra que tinc a la mà codifica tot l’univers, però el seu propi «codi» ha de ser entès com una cosa donada —de fet, com un do. Hi ha quelcom en la pedra que la fa pedra, i aquest «quelcom» és irreductible, d’alguna manera infinit i inexplicable. La pedra en tant que és pedra «empedreeix» —encarna, si ho preferim— el misteri mateix de la realitat. La pedra en tant que és pedra és un abisme sense fons.
---
Pintura: Standing Stone, de Helen F. Wilson.


Share this Post Share to Facebook Share to Twitter Email This