17.10.21

Poesia Bloomie


Fa tres anys vaig participar en un seminari de lectura i creació poètica a l'Escola Bloom, dirigit per la Míriam Cano. Una experiència que recomano molt.

Tres de les participants d'aquell curs han publicat el seu propi poemari (o potser més, i no n'estic al cas). Els he llegit amb retard, gairebé seguits, i afegint-hi també l'últim de la Míriam.

És una sensació curiosa llegir en un llibre imprès poemes dels quals n'havies llegit i escoltat l'embrió.

Quatre poetes molt diferents. I tanmateix, incomptables connexions.

Comparteixo alguns versos de cada poemari.

 
Poètica de les deixalles

Del buit neix el concepte vessar,
en el solc del melic on l'aigua fa un niu en sortir de la dutxa,
del buit neix el concepte vessar,
mar quotidià de residus que ens fan ser com som,
del buit neix el concepte vessar,
estrat d'intimitats que la fam ha malbaratat,
del buit neix el concepte vessar,
i en això ens convertim:
en la consciència que implica l'espai que ocupem.
 
Irene Anglada, Nusos d'incendi (Fonoll, 2019).
 
 
Transició
 
Fer mar de punta a punta.
Quatre cambres al cor.
Sentir el reclam i l'ofec de l'anella.
 
Tens l'edat dels ocells
que em neixen a les mans.
 
Berta Giraut Junoy, Com l'estel que no hi és (El Gall Editor, 2020).


Un inici de l'univers

Un torb d'astrònoms s'esllavissa pel llom de la muntanya
mans plenes de llibretes, bolígrafs i els aparells més estranys
celebren en tots els idiomes que han descobert un nou estel;
llum morta, arqueologia i cartografia d'un tros de foc gegant
que llisca de sistema en sistema amb rumb indeterminat, i un destí
la fi del món!. Prediuen els oracles de ràdio de matinada.

I mentrestant tu cèl·lula dins la teva clofolla t'has dividit en dos
Un clic prim que marca —aquest matí, que és qualsevol
un nou inici de l'univers. 
 
Júlia Francino, Els excedents (Edicions de 1984, 2020).


Desnaixença

Garbella d'entre el fang, els còdols
i fem-ne un cercle
un retorn etern
diguem-ne llar.
Jeu vora meu, sobre el foc
llepem-nos els melics
fins que s'esborrin:
extingim-nos

Míriam Cano, Vermell de Rússia (LaBreu, 2020).
Segueix llegint

22.7.21

Estiuejant amb L'estiuejant, de Fonalleras

 

He de reconèixer que sentia curiositat per llegir L'estiuejant (Edicions Vitel·la 2020), el primer llibre de poemes de Josep M. Fonalleras. Fer-ho a l'estiu, tot i que amb un any de retard, ha estat un encert. De fet, el vaig començar el 16 de juliol, just un any després que entrés a impremta.

Per cert, qui caram pot acabar un llibre un 4 de juny i entrar-lo a impremta el 16 de juliol? Suposo que només un escriptor molt consolidat. La rapidesa en publicar-lo sembla que va anar acompanyada d'agilitat en escriure'l, ja que el recull és fruit de dos anys justos de treball. S'hi ha de sumar, però, la distància temporal envers els moments evocats pels poemes. Que s'hagi escrit prompte no vol dir, evidentment, que els poemes no hagin tardat anys a cristal·litzar. 

D'alguna manera, tot el llibre sura sobre el pèlag pandèmic en el qual fou, en part, escrit. Especialment, el centre del recull, amb un poema llarg que llegit un any i mig després del primer confinament, resulta especialment interessant, per allò de reviure sensacions que tots, a tot arreu, vam experimentar al mateix temps. Jo, per cert, al mateix carrer que l'autor.

Els poemes d'en Fono, com la resta de la seva obra, estan farcits de referències literàries, artístiques i musicals. Això no els fa difícils, però no ens enganyem, si tens hores acumulades de lectura, museus i auditoris, els gaudiràs a un altre nivell. Tanmateix, gens superbiós. Al costat de Hans Baldung i Händel, hi trobem Custo i el Primavera Sound.

La seva poesia és molt descriptiva: moments, escenaris, paisatges, persones. En aquest sentit, uns quants dels poemes, que són gairebé narratius, podrien funcionar tranquil·lament com a microrelats. Això no és una crítica. De fet és un glop d'aigua fresca, en un panorama on molta poesia es decanta exclusivament per la forma, en detriment del contingut, amb molt d'artifici literari i joc de paraules, però poc pensament. En Fono fa honor als poetes que estima (els grans), sense necessitat d'imitar-los.

I un petit fragment del poema Roma:

Després, al Pantheon, que és ple de gent,
et picarà l'agulló de la cúpula,
com cada dia: el fibló d'aquest
espai etern, indesxifrable, ferm
davant l'embat del temps i de la mort.


Segueix llegint

21.3.21

La síndrome del Dr. Strangelove


Acabo de llegir La síndrome del Dr. Strangelove, de José Antonio Donaire (Columna 2021). Conec l'autor des de fa anys, primer a través d'allò que alguns en digueren la Girosfera (la blogosfera gironina), i després sobretot a través de la Universitat de Girona.

Que un professor universitari escrigui un llibre no és pas que sigui cap sorpresa. Però que un geògraf expert en turisme publiqui un llibre de contes, ho faci a Columna (per la porta gran), en una edició de tapa dura realment exquisida, i que dels relats se'n digui que són hereus de Calders, Kafka o Trabal, això ja és força més insòlit.

Qualsevol que escolta una xerrada d'en Donaire percep ràpidament la seva intel·ligència. I això és precisament el que destacaria dels seus contes, són molt intel·ligents. I en aquest sentit, i posats a fer comparacions, a mi algun dels relats m'ha fet pensar en Foster Wallace, precisament per l'enginy i la lucidesa, no tant pel que fa a les tècniques narratives.

És una sort que un aiguat tingués atrapat en Donaire unes quantes hores als passadissos d'una universitat, durant un congrés a Roma el 2019. Ho dic perquè, tal com el mateix autor explica, aquesta és la situació que propicià la concepció del primer conte.

A la presentació del llibre a la Llibreria 22 (el número 22 apareix més d'un cop al llibre), Donaire va parlar de tres pilars al voltant dels quals giravolten els seus contes: la identitat, l'absurd i el llenguatge. I com a lector realment ho he percebut així. Sembla com si sempre un dels tres temes dominés, però els altres dos hi són presents igualment. La cita de Borges amb la qual s'obre el llibre és premonitòria:

Vi todos los espejos del planeta y ninguno me reflejó (El Aleph).

Per mi, quelcom que també planeja tota l'estona per sobre el llibre, és una mena de globalització, tot i que potser no és la millor paraula per descriure-ho. Els personatges, tant els principals com els secundaris, tenen una barreja immensa de nacionalitats i orígens, dotant els contes, malgrat l'absurd imperant i les distopies, d'una certa actualitat radical. No hi falta la seva estimada Colòmbia.

No vull explicar gaire res dels contes, perquè el millor és que els llegiu. Per cert, que si coneixeu una mica la UdG, hi trobareu algunes picades d'ullet.

Segueix llegint

7.3.21

La intuïció cosmoteàndrica en Raimon Panikkar i Vicenç Ferrer

 

Desconec si Raimon Panikkar i Vicenç Ferrer es van conèixer en persona. Tanmateix se'm fa inimaginable que Panikkar, en cap dels seus viatges i estades a l'Índia, sovint al sud del país, no anés mai a Anantapur a visitar a Ferrer. De fet, quan el 1969 Indira Gandhi va deixar tornar a Ferrer a l'Índia (d'on havia estat expulsat per "revolucionari", i per tant aparegut en molts mitjans de comunicació), Panikkar ja estava immers en una etapa de la vida on anava alternant mig any als Estats Units i mig any a l'Índia.

Fa uns mesos vaig estar llegint el volum Visió trinitària i cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos (Fragmenta 2011), que conté dos dels llibres més importants de Panikkar: La Trinitat, i La Realitat Cosmoteàndrica. Alguns fragments i idees de Panikkar em van portar a fer connexions amb frases i idees de Ferrer.

Ferrer té una obra publicada molt petita en comparació a Panikkar. Tot i que va sentir també una pulsió cap al pensament i la filosofia, va dedicar-se plenament a l'acció. Ell mateix expressa que en un moment de la vida s'adonà que la millor manera d'apropar-se a la Veritat era a través de l'acció bona. Algun cop he dit que, des de la perspectiva de l'Hinduisme, Ferrer seria un bon exemple de karma iogui, aquell que escull el camí de l'acció desinteressada (o acció contemplativa, com li agradava dir al mateix Ferrer); mentre que Panikkar seria un bon exemple de jnana iogui, aquell que escull el camí del coneixement i el discerniment.

La preeminència de la Vida

La Vida és dins i fora, som nosaltres i és per sobre de nosaltres mateixos. Aquesta és l'experiència cosmoteàndrica fonamental: l'experiència de la Vida. La Vida no és propietat privada ni tan sols dels éssers que senten o que anomenem animats.

[...]

La Vida impregna tota la realitat.

[...]

La realitat és viva, més ben dit, és Vida.

Raimon Panikkar, La realitat cosmoteàndrica, dins de Visió trinitària i cosmoteàndrica (Fragmenta 2011).

Todo es vida en el universo. Sin vida nada existe.

[...]

En el universo: nada existe sin significado, nada existe sin una razón de ser, nada existe sin ser una parte de un todo, nada existe sin cuerpo, nada existe sin libertad, nada existe sin vida.

Vicenç Ferrer, Vicente Ferrer. El poder de la acción (Planeta 2012).

Déu, home, cosmos

Si faig el cim més alt, trobaré Déu allà dalt, però, de la mateixa manera, si penetro en el més profund d'una divinitat apofàtica, em trobaré el món: ni en un cas ni en l'altre no hauré deixat el cor de l'home.

Raimon Panikkar, La realitat cosmoteàndrica, dins de Visió trinitària i cosmoteàndrica (Fragmenta 2011).

El alma necesita un cuerpo para ver este mundo, el hombre necesita la eternidad para ver a Dios.
[...]
¿No lo veis? Somos materia y espíritu unidos en una alquimia perfecta. Que cerca estamos de la tierra y que cerca estamos del cielo. Somos tierra y cielo. Piedras vivas que caminamos, hablamos y sentimos.

Vicenç Ferrer, Vicente Ferrer. El poder de la acción (Planeta 2012).

Segueix llegint

23.1.21

Altres semideus

 
Fa poc vaig llegir el poemari Altres semideus, d'Anna Gual (LaBreu 2019). La poesia d'Anna Gual va a l'arrel. Molts dels seus poemes són gairebé aforismes, amb versos emancipats d'adornaments o filigranes. Tot i que el ritme i la musicalitat de les paraules hi juguen un paper considerable, el més important és el "què", i no tant el "com". Això entronca Gual amb una manera d'entendre la poesia que segurament no és la més habitual, com a mínim en el panorama català, on tinc la sensació que sovint la forma guanya al contingut.
La roca es confon amb l'ànima
que somnia convertir-se en roca.
Poesia directa, meta-poemes, símbols sagrats, mística, natura, panteisme, filosofia, vida, mort. Altres semideus és un poemari magnífic. El primer llibre que he llegit d'Anna Gual, i de ben segur, no serà l'últim.
Espaitemps
 
Dic en veu alta la paraula univers
i sé que quan l'escoltis notaràs la fascinació
que em vessava mentre l'escrivia
perquè sentiràs els enigmes del mot col·lapsant-me el cervell.

Percebràs el frenètic registre
de la freqüència cardíaca i l'alè entretallat
per la revelació del buit que omple,
que abraça les zones mortes.

Univers.

I això no és ciència, això és pura mística
que no pot ser documentada
ni amb xifres
ni amb lletres.

Som tan idiotes que fem gràcia,
els humans que ens fem preguntes.
 
Pintura: Bindu, by S. H. Raza.
Segueix llegint

9.1.21

L'infinit en el finit

 
Continuo amb l'exercici de teixir connexions entre lectures.
 
L'home cerca l'infinit en el finit, i en aquesta recerca hi ha tota la perillositat i tota la bellesa de la vida humana. 
Raimon Panikkar, Espiritualitat, el camí de la Vida (Fragmenta, 2012). 
 
Perquè l'home pugui viure, o no ha de veure l'infinit, o ha de tenir una explicació del significat de la vida que connecti el finit amb l'infinit. 
Lev Tolstoi, A confession (1882).
 
L'infinit el portem a dintre.
Joan Brossa, Analogisme, dins de Passat festes (Empúries, 1996).
 
Tot l'univers és per a nosaltres l'expressió de l'infinit en el llenguatge del finit.
Swami Vivekananda, The vedanta, discurs pronunciat a Lahore (1897).
 

Segueix llegint

18.11.20

La mestra que estimava les formigues (i els seus alumnes)

 

Un matí assolellat de dissabte, durant la meva primera estada de voluntari al sud l’Índia, vaig haver de fer transbord a Sarjapur, un poble a pocs quilòmetres de Bangalore. Mentre esperava el proper autobús vaig fer una passejada pels carrers polsegosos del voltant de l’estació, i em vaig parar en una barraca petita on servien chai.

Just a la vorera del davant hi havia una escola pública, i un conserge vell i encorbat començava a treure els cadenats de la reixa de l’entrada. Les parets de l’edifici semblaven pintades feia poc, i els seus colors vius contrastaven molt amb un paisatge urbà on dominaven el gris cendra i l’ocre de la pols en suspensió. A la façana hi havia dibuixats animals i dos alfabets sencers: l’anglès i el kannaḍa. Els dissabtes al matí les escoles índies estan obertes, i aquesta en pocs minuts s’ompliria d’infants.

Unes quantes dones, suposo que mestres, van anar arribant i entrant al pati. Una d’elles, però, vestida amb un saree de tons rosats, es quedà uns segons mirant el terra de la vorera, just davant de la reixa. Més que vorera, era un tram terrós que anava des d’on s’acabava l’asfalt de la calçada fins a la paret de l’escola. La noia, que devia tenir la meva edat, al cap d’un moment s’ajupí, donant-me l’esquena, tragué alguna cosa de la bossa i es posà a fer uns petits moviments amb la mà. Jo vaig imaginar que dibuixava un kolam, uns bonics dissenys que les dones fan amb pols d’arròs als llindars de les cases, i m’hi vaig apropar per veure-ho.

No era així. La noia tenia un dolç ensucrat a la mà, n’agafava engrunetes i les anava dipositant curosament a terra, seguint un patró incomprensible. De cop s’adonà de la meva presència, aixecà el cap i feu un petit bot. No és gens habitual veure un occidental a Sarjapur. Em vaig disculpar en anglès per haver-la espantat, i encuriosit, no vaig poder evitar preguntar-li què estava fent. Va romandre un parell de segons dubtant i de cop digué «formigues!». Suposo que veié que la meva cara seguia reflectint perplexitat, i em donà una explicació una mica més llarga, en un anglès esquitxat de paraules en kannaḍa. Resulta que havia vist una llarga columna de formigues just davant de l’entrada de l’escola, i mitjançant les engrunes de sucre mirava de cridar l’atenció d’algunes d’elles, i així acabar desviant el recorregut de la filera sencera. El que pretenia, era evitar que fossin trepitjades per l’allau de peus quan en breu arribés la canalla. Durant els minuts que vaig tardar a beure’m el chai, ella seguí del tot concentrada amb la seva missió, i jo mirant-la esbalaït. Sorprenentment, se n’estava sortint, i la renglera de puntets negres començava a desviar-se a poc a poc. Llavors m’hi vaig tornar a apropar i vaig fer-li una pregunta bastant estúpida, però ella em regalà una resposta que no he oblidat mai.

– T’estimes molt les formigues? 

– Sí, i tant, però això ho faig perquè m’estimo els nens –i em somrigué.

Mentre deia aquestes paraules, arribaren dues nenes amb trenes brillants i uniformes blaus, li preguntaren què feia i s’ajupiren instantàniament a ajudar-la en aquella comesa. No vaig tenir més temps de parlar amb ella, perquè començaren a aparèixer per tots costats nens i nenes que corrien cap a l’entrada, i jo tenia por de perdre l’autobús. Ni tan sols sé segur si era mestra. Vaig tornar-hi anys més tard i no la vaig trobar. Tanmateix, la idea que una mestra desviés una filera de formigues per evitar que fossin trepitjades pels seus alumnes, i sobretot, per implicar-los a salvar-les a través del seu propi exemple, em seduí totalment, i ha ocupat moltes vegades els meus pensaments des de llavors. 

 

En el moment en què succeeix aquesta història, jo era un enginyer informàtic que s’havia format en cooperació al desenvolupament i havia decidit marxar de voluntari a l’Índia, anant a parar a una escola rural molt innovadora: Shanti Bhavan. Aquest projecte dóna educació de qualitat a nens i nenes de les castes més baixes d’aquell país. Llavors, jo no sabia res d’educació ni de pedagogia, però de cop em vaig trobar immers en la tasca de donar classes a infants, formar mestres, i literalment viure dins d’una escola durant mesos.

Des de llavors han passat quinze anys, he treballat en un munt de projectes d'educació, a molts països diferents, i resulta que entre moltes altres coses, ara dono classes en una facultat d'educació, on tinc el privilegi d'ajudar a fer que futures mestres trobin el seu camí. Amb la perspectiva del temps, la història de “la mestra que estimava les formigues” em sembla un exemple paradigmàtic de com ha de ser un mestre: algú que es preocupa pels seus alumnes (que els estima), que es preocupa pel seu entorn, que predica amb l’acció, i que en tot moment pensa en com crear condicions que afavoreixin l’aprenentatge, fins i tot fora de classe. Això, òbviament, no és gens senzill, i és alhora una ciència i un art.

Segueix llegint

2.10.20

La casa de la presència

 


Al Seminari Panikkar UdG, aquest curs el dedicarem a Octavio Paz. Crec que serà el segon cop en dotze anys que els textos que treballarem ja els tinc prèviament llegits i re-llegits. Només m'havia passat l'any que vam dedicar a la Bhagavad Gita. Paz, és un dels meus autors de capçalera, i de fet, l'escriptor que em va fer començar a llegir poesia, ja fa un bon grapat d'anys. 

El 2016 vaig dedicar una de les Lectures del Fons Panikkar a Octavio Paz, cercant els llibres del poeta dins del fons, analitzant-ne els subrallats i les dedicatòries, cercant pistes de la relació d'amistat entre Panikkar i Paz, i posant textos dels dos autors de costat. Aquesta sessió fou l'embrió d'una recerca més àmplia que vaig fer al Fons Panikkar el curs passat, sobre tota la poesia que conté, i que també es convertirà en una Lectura del Fons, quan la Covid-19 ho permeti.

Els membres del seminari, aquest estiu hem llegit El mono gramático (1974), i durant el curs treballarem a fons El arco y la lira (1956) i La llama doble (1993).

Un curs dedicat a l'experiència i el pensar de la poètica. Poesia, filosofia, espiritualitat.

Todo es presencia, todos los siglos son este Presente.
¡Ojo feliz que ya no mira porque todo es presencia
y su propia visión fuera de sí lo mira!
¡Hunde la mano, coge el fulgor, el pez solar, la
llama entre lo azul,
el canto que se mece en el fuego del día!
Y la gran ola vuelve y me derriba, echa a volar
la mesa y los papeles y en lo alto de su cresta
me suspende,
música detenida en su más, luz que no pestañea,
ni cede, ni avanza.
Todo es presente, espejo sin revés: no hay sombra,
No hay lado opaco, todo es ojo,
todo es presencia, estoy presente en todas partes
y para ver mejor, para mejor arder, me apago
y caigo en mí y salgo de mí y subo hasta el cohete
y bajo hasta el hachazo
porque la gran esfera, la gran bola de tiempo
incandescente,
el fruto que acumula todos los jugos de la historia,
la presencia, el presente, estalla
como un espejo roto al mediodía, como un mediodía
roto contra el mar y la sal.

(De La estación violenta, México, Fondo de Cultura Económica, 3.ª edición, 1984, p. 19)
Segueix llegint

4.8.20

La meditació segons Panikkar


He estat llegint la biografia de Raimon Panikkar, de Maciej Bielawski (Fragmenta, 2014) i també els fragments del diari de Panikkar a L'aigua de la gota (Herder, 2019).

Quina vida tan intensa!

Al diari, tot i que Panikkar no acaba mai de descriure la seva sadhana, té algunes mencions a les seves rutines diàries, com la d'aixecar-se abans de l'alba i fer meditació.

En uns quants dels fragments, Panikkar descriu què significa per ell la meditació, i què vol dir meditar. Els he recopilat, i ho comparteixo tot seguit.


Santa Bàrbara, 21 de febrer de 1977

Què vull, quan m'assec per meditar abans de l'alba? Per què em llevo tan aviat tot i haver anat al llit tard i sense que hi hagi res «especial» per fer?

No ho faig perquè vulgui alguna cosa, ni per a una major forma de consciència, ni per plaer, ni per la pau de la ment o qualsevol altra cosa.

Tanmateix, sento l'impuls de fer-ho.


Kodaikanal, 16 de desembre de 1986

La meditació és per a «l'ànima» allò que la respiració és per al cos —i quan superem la dicotomia cos-ànima, la meditació és per al cos allò que la respiració és per a l'ànima, és a dir la respiració i la meditació van plegades: aquesta és la intuïció del yoga, del taoisme i d'altres espiritualitats.


Tavertet, 18 d'octubre de 1988

Meditació significa «contacte» amb l'infinit. Però l'infinit és precisament allò que no es pot tocar.

Meditació és per tant buit; no es pot pensar.


Tavertet, 27 de juny de 1989

Meditar significa posar-se en sintonia amb la Realitat.


Tavertet, 19 de febrer de 1990

Prendre's la meditació com un exercici psicològic per assolir «estats alterats de consciència» em sembla una degradació de la veritable naturalesa de la meditació.

La Meditació és el setè sentit, per dir-ho així [a l'hinduisme, la raó és el sisè sentit]. És la descoberta d'una altra esfera, estrat, dimensió de la realitat, que altrament roman gairebé tancada, inintel·ligible. Per això els místics parlen de «tacte», «sensació» i similars, més que de «visió» (que és la metàfora empírica del nous).


Tavertet, 4 d'abril de 1991

Meditació: pensar sí, però no pensar que es pensa, o sigui sense reflexió. Aleshores, el pensar és vida humana, vida psíquica superior, però sense el «control», ni la segona intenció de la reflexivitat. Evidentment, en un segon moment hom se n'adona.

D'aquí la importància de la puresa de cor, perquè el primer pensament és pura espontaneïtat. I, si el cor no és pur, no en surt res de bo.

Possiblement és el mateix que no tenir pensaments, però estant despert. Awakening perquè tot i no tenir pensaments, hom no està adormit. És pura vida psíquica superior. Es toca la contemplació, s'obre el tercer ull, etc.


Madrid, 25 de gener de 1995

«Meditació = aproximació a la Vida».


Tavertet, 4 d'octubre de 1995

[...] Contemplació: l'he definit com una cita amb la Vida. Fer lloc perquè la Vida visqui o que la vida passi. En primer lloc es desplaça el centre de gravetat de l'exterior (treball, prestigi, fama...) a l'interior. Si el moviment s'atura aquí, es cau en la trampa egoista dels «meditadors». Cal continuar fina que l'ego desaparegui. El centre de gravetat deixa d'estar només en un mateix, i es trasllada a tot —segons la definició de Déu (Deus est sphaera infinita, cuius centrum est ubique, circumferentia nusquam). En conseqüència, s'obté la pau que no angoixa pel fet de no figurar, de ser el primer o de deixar petjada.


Tavertet, 6 d'abril de 1996

[...] La meditació és el moviment d'introversió (vers la immanència —silenci, obertura de l'ull interior, experiència, coneixement, l'Esperit). [...]


Tavertet, 17 de setembre de 1997

La meditació ens ajuda a descobrir que l'«univers científic» no és l'univers.

No és un conglomerat d'ens que es passegen per l'espai segons certes lleis preestablertes.

És més aviat el Cos de Déu palpitant de vida —d'una vida que ens ha estat concedida també a nosaltres. Es tracta d'una xarxa de sentiments, un oceà d'idees, una profusió de cossos sensibles i intel·ligents...

[...]


Tavertet, 21 de juny de 1999

[...] La meditació no és ni pensar ni no pensar. Es tracta simplement d'ésser.


Tavertet, 5 d'octubre de 2000

[...] La meditació és per tant el silenci que permet trobar l'ànima del món —dins d'un mateix, que no és l'ego, sinó l'atman. [...]


Tavertet, 15 d'agost de 2007

[...] Crec que visc una vida contemplativa —que és més que simplement asseure's en meditació: és compenetrar-se amb el Misteri de la Vida.

[...]
Segueix llegint

29.5.20

Creador i creació. Jorge Guillén, Panikkar i Prajapati

Guillén - Panikkar - Prajapati

La part positiva d'haver ajornat la sessió sobre Panikkar i Poesia de les Lectures dels Fons Panikkar, és que tindré temps d'estirar algun més d'aquests fils que et vas trobant quan fas una recerca.

Buscant vincles entre Raimon Panikkar i la poesia, vaig trobar un article de José María Balcells, Octavio Paz y Jorge Guillen: del amor y los dioses hindúes (Revista Tropelías, 2017), on Panikkar era citat dintre del text. Pel títol vaig suposar que hi devia ser citat pel vincle d'amistat entre Paz i Panikkar, però resulta que no. Panikkar hi apareixia perquè Jorge Guillén li va dedicar un poema anomenat Creador y creación, que Balcells analitzava dins de l'article.


Podria ser que el poeta i el pensador coincidissin a Harvard, on tots dos van treballar, tot i que sembla que Panikkar va arribar-hi una mica més tard.

Curiosament, al Fons Panikkar de la UdG no hi ha cap llibre de Jorge Guillén, però segur que el volum que conté el poema en qüestió (Y otros poemas, 1973), va passar per les mans de Panikkar en algun moment o altre.

El poema és excel·lent, i gira al voltant dels mites hindús sobre la creació. La cita inicial és del Rig Veda, el text més antic de l'hinduisme, i fa referència a una llegenda sobre com Brahma creà el món. El poema però, aborda sobretot un dels molts mites de Prajapati, déu generalment associat a la creació i al sacrifici. Si el llegiu pensant en el Cristianisme, veureu paral·lelismes interessants. L'adjunto sencer tot seguit. L'article de Balcells no l'incloïa, així que he hagut d'aconseguir un exemplar de Y otros poemas per poder llegir-lo.




Segueix llegint