14.11.22

Esquerdes

Quan un vers et toca l’ànima, adquireix un poder gravitatori tan immens que arrossega altres versos, pensaments, i paraules, del mateix autor o d’altres, que acaben giravoltant al voltant del primer, relacionant-se d’una forma semblant a com ho fan els planetes i els satèl·lits, al voltant de les estrelles.

Això és especialment cert amb els nostres autors totèmics personals. Al voltant d’alguns versos significatius d’aquests poetes, teixim una constel·lació de pensaments i sentiments que va creixent mentre explorem el món a través d’altres lectures, viatges, o relacions, moltes vegades sense ser-ne del tot conscients. Alguns versos, els que tenen més poder gravitatori, fins i tot poden fer que ens instal·lem en mites, a través dels quals veiem i entenem el món: allò que creiem sense creure que ho creiem, que diria Raimon Panikkar.

Comparteixo aquí, un dels meus sistemes planetaris personals, construït durant anys al voltant de dos versos de Leonard Cohen. Em refereixo a aquestes dues famoses línies de la cançó Anthem (1992):

There is a crack in everything
That's how the light gets in


(En cada cosa hi ha una esquerda
I és així com la llum entra
)

Des que vaig escoltar aquestes paraules (un cop, per cert, en un meravellós directe de Cohen), vaig connectar amb elles d’una forma molt íntima, i han estat un imant de molts altres pensaments, tramant una constel·lació d’esquerdes, escletxes i ferides que s’estén en el temps i en l’espai, l’última de les quals és l’Esquerda de Rosa Font (Proa, 2022). Cohen, que no era gaire partidari d’explicar les seves cançons, sí que parlà fugaçment del significat d’Anthem en una entrevista. Ens diu que no hi ha excuses per abdicar de les nostres responsabilitats com a éssers humans (toca les campanes que encara poden sonar), tot i que no existeixen solucions i no arribarem mai a la perfecció (oblida’t de la teva ofrena perfecta), ja que en cada cosa hi ha una esquerda, tant és si són objectes físics, mentals o qualsevol mena de construcció. I precisament, és així com la llum entra, com es filtra, per una escletxa que és un vincle, la immanència de l’absolut en cada cosa, potser una esperança de realització per a tot ésser.

Doncs bé, vet aquí alguns planetes i satèl·lits, que els meus camins (i la serendipitat inherent en ells) han anat col·locant en òrbites al voltant d’aquesta esquerda de Cohen.

Fa un temps vaig llegir aquesta citació de Rumi: la ferida és el lloc per on entra la llum. Les semblances amb el vers de Cohen són òbvies, i tenint en compte l’afinitat del cantautor per les tradicions orientals, és gairebé segur que coneixia aquestes paraules. Fent una mica de recerca, descobreixes que el poeta persa del segle XIII mai va escriure aquest aforisme de la manera que se sol citar. En realitat es tracta dels versos finals d’un poema que es diu Amics de la infantesa:

No giris la testa. Segueix mirant
el lloc embenat. Per allà és per on
la llum entra.

Aquí, l’esquerda es torna ferida, però el símbol i la metàfora sembla que apunten allà mateix.

També Ralph W. Emerson té una frase molt i molt semblant. La vaig descobrir mentre llegia els seus Essays (1841): «hi ha una esquerda en tot el que Déu ha creat, excepte en la Raó». Tot i les similituds, l’excepció que Emerson introdueix, representa un canvi molt important. Crec que Cohen i Rumi no hi estarien d’acord si la raó a què es refereix Emerson, és la raó humana. En la concepció de Cohen i Rumi, la raó també està esquerdada, i de fet ambdós parlen d’anar més enllà de la raó. Perquè l’absolut s’escapa a la raó. Però clar, això seria si parléssim de la raó humana, i Emerson escriu Raó amb majúscula, potser referint-se al Logos diví. En tot cas, el que és segur és que no podem titllar Emerson de racionalista pur quan precisament és un dels màxims exponents del Transcendentalisme americà, i algunes afirmacions que fa en assajos com El Poeta (1844), el situarien molt a prop d’aquesta esquerda/ferida de Cohen i Rumi.

Emily Dickinson, en comptes de dir que hi ha una esquerda en tota cosa, diu directament que la creació és una esquerda. Del poema 912, en traducció d’Agustí Bartra:
 
Oh la creació sembla una gran esquerda
que em fa visible!!

I inevitablement, si la creació és una esquerda i tota cosa té una esquerda, nosaltres també ho som, com ens recorda Marc Granell al poema Homenatge a Camille Claudel del volum Poesia reunida 1976-1999 (Denés, 2000). Hi canvia, però, l’esquerda per una escletxa:

Jo no sóc jo.
Sóc un exèrcit de veus que escalen.
Jo sóc un llamp. Sóc una escletxa.

Molt propera al símbol de Cohen, i a la possibilitat de redempció que ens donen l’esquerda i la llum que s’hi filtra, Blanca Llum Vidal a Nosaltres i tu (Lleonard Muntaner, 2011) veu en l’esquerda del món una via de comunicació:

Veus l’esquerda
que té el món
i cridant,
adorant-la,
esgarrapant-la,
t’hi comuniques
i et fas entendre.

I de cop, arriba Lluís Calvo com un asteroide, travessant aquest sistema planetari, i dins del seu El Talismà (LaBreu, 2017) ens diu:

No hi ha enllà, no hi ha esquerda.

Aquesta esquerda seva és (potser) la divisió entre el jo i l’altre, entre el subjecte i l’objecte. No hi ha separació, no hi ha escletxa:

I quan dic sóc,
sense més afegits,
dic també pedra,
alba, ocell i bicicleta.

Si tot és esquerda, res no ho és. Els extrems es toquen.

Sense haver d’anar a regions tan metafísiques, molts altres autors fan servir aquest símbol de l’esquerda/escletxa/ferida que brilla/s’encén/filtra la llum, per apuntar cap al poder de les ferides per convertir-se en vida viscuda.

Carles Duarte al poema d'amor La llum avui és de perfum de terra:

Tornem a ser,
ja no memòria o cendra:
tan sols ferida,
onada encesa,
maragda i lapislàtzuli,
cristall encara,
cristall on renaixem
exhausts,
de nou aquest desig que som. 
O Míriam Cano, que al pròleg de Trencadissa d’Anna Campillo (Trípode, 2022) diu: 
 
«Trencadissa explica el moment en què la ferida brilla, en què queda marcada a la pell i es converteix en vida viscuda, en aquella cicatriu que ens resseguim distretament i que un dia, quan canvia el temps, cou una estona, com reivindicant el que va ser. I ja no fa mal».
Sens dubte la metàfora de l’esquerda és inesgotable. L'escletxa i la llum a mi sempre em fan pensar en el Kintsugi, la pràctica japonesa de reparar les fractures de la ceràmica amb resina barrejada amb pols d’or. Segons aquesta pràctica centenària, els trencaments i les reparacions formen part de la història dels objectes, i s'han de mostrar en lloc d'amagar-se. En realitat, visualitzant les esquerdes, estem embellint els objectes. Els defectes poden ser virtuts, i les ferides es converteixen en avinenteses per enfrontar-nos al món.

I això em fa enllaçar, finalment, amb l’Esquerda de Rosa Font (Proa, 2022), un poemari preciós, inevitablement trist perquè és una elegia dedicada a la seva mare, però on transforma aquesta experiència de la mort d'un ésser tan proper en una experiència poètica exquisida i universal. Aquesta Esquerda és el detonant que m’ha fet escriure aquest article. I no se m’acut millor manera d’acabar aquest escrit que compartint els dos últims paràgrafs de l’epíleg del llibre:
 
«Les paraules —la paraula— que hi ha en els poemes d’aquest llibre han emergit d’una manera gairebé impensada, han volgut ser per elles soles, convertides en cos, en gest, en terra. Han parlat —des dels replecs interns i des de les seves vibracions essencials— de llum i de vida, de ferides i d’esquerdes, d’una esquerda profunda i llarga.

I des del fons d’aquesta esquerda, arriba un batec que il·lumina el pensament amb les imatges de terra i d’aigua, d’arbres i d’arrels. Imatges d’unes mans, d’uns ulls i d’una veu. I tot, tot, casa, mas, arbres, vestit, mans, amor i dolor, tot, tot, és dins d’una esquerda que fa visible l’invisible, que fa present una absència amb la paraula i el silenci.
»

Imatge: The Art of Kintsugi (japanhouselondon.uk).
Segueix llegint

8.8.22

Imaginació i goig


A Filosofías del underground (Anagrama 2020), en un capítol dedicat a William Blake, diu Luis Racionero:

El primer dret de l'home és el dret a imaginar. Aquells que no imaginen, amputen la part creativa del cos. És més fàcil pensar racionalment que imaginar, perquè raonar és repetir, mentre que imaginar és crear. En un món que és canvi, només se senten a gust els que creen: els que repeteixen senten vertigen davant del canvi. L'essència de la realitat és el canvi, el canvi és energia, goig etern.
Sobre el goig, a l'epíleg, també comparteix un pensament molt bonic de Bertrand Russell, expressat poc abans de morir:

L'home necessita ara, per salvar-se, només una cosa: obrir el seu cor al goig, i deixar el temor pul·lulant en les tenebres d'un passat oblidat. Ha d'aixecar els ulls i dir: no soc culpable, soc un ésser que, per un llarg i tortuós camí, ha superat els obstacles naturals amb la intel·ligència, ha descobert com viure amb llibertat i goig, en pau amb si mateix i, per tant, amb tota la humanitat. Això arribarà algun dia si els homes escullen el goig en comptes de la culpa.

Pintura: The Night of Enitharmon's Joy, William Blake (1795)

(Les traduccions al català són meves)

Segueix llegint

17.10.21

Poesia Bloomie


Fa tres anys vaig participar en un seminari de lectura i creació poètica a l'Escola Bloom, dirigit per la Míriam Cano. Una experiència que recomano molt.

Tres de les participants d'aquell curs han publicat el seu propi poemari (o potser més, i no n'estic al cas). Els he llegit amb retard, gairebé seguits, i afegint-hi també l'últim de la Míriam.

És una sensació curiosa llegir en un llibre imprès poemes dels quals n'havies llegit i escoltat l'embrió.

Quatre poetes molt diferents. I tanmateix, incomptables connexions.

Comparteixo alguns versos de cada poemari.

 
Poètica de les deixalles

Del buit neix el concepte vessar,
en el solc del melic on l'aigua fa un niu en sortir de la dutxa,
del buit neix el concepte vessar,
mar quotidià de residus que ens fan ser com som,
del buit neix el concepte vessar,
estrat d'intimitats que la fam ha malbaratat,
del buit neix el concepte vessar,
i en això ens convertim:
en la consciència que implica l'espai que ocupem.
 
Irene Anglada, Nusos d'incendi (Fonoll, 2019).
 
 
Transició
 
Fer mar de punta a punta.
Quatre cambres al cor.
Sentir el reclam i l'ofec de l'anella.
 
Tens l'edat dels ocells
que em neixen a les mans.
 
Berta Giraut Junoy, Com l'estel que no hi és (El Gall Editor, 2020).


Un inici de l'univers

Un torb d'astrònoms s'esllavissa pel llom de la muntanya
mans plenes de llibretes, bolígrafs i els aparells més estranys
celebren en tots els idiomes que han descobert un nou estel;
llum morta, arqueologia i cartografia d'un tros de foc gegant
que llisca de sistema en sistema amb rumb indeterminat, i un destí
la fi del món!. Prediuen els oracles de ràdio de matinada.

I mentrestant tu cèl·lula dins la teva clofolla t'has dividit en dos
Un clic prim que marca —aquest matí, que és qualsevol
un nou inici de l'univers. 
 
Júlia Francino, Els excedents (Edicions de 1984, 2020).


Desnaixença

Garbella d'entre el fang, els còdols
i fem-ne un cercle
un retorn etern
diguem-ne llar.
Jeu vora meu, sobre el foc
llepem-nos els melics
fins que s'esborrin:
extingim-nos

Míriam Cano, Vermell de Rússia (LaBreu, 2020).
Segueix llegint

22.7.21

Estiuejant amb L'estiuejant, de Fonalleras

 

He de reconèixer que sentia curiositat per llegir L'estiuejant (Edicions Vitel·la 2020), el primer llibre de poemes de Josep M. Fonalleras. Fer-ho a l'estiu, tot i que amb un any de retard, ha estat un encert. De fet, el vaig començar el 16 de juliol, just un any després que entrés a impremta.

Per cert, qui caram pot acabar un llibre un 4 de juny i entrar-lo a impremta el 16 de juliol? Suposo que només un escriptor molt consolidat. La rapidesa en publicar-lo sembla que va anar acompanyada d'agilitat en escriure'l, ja que el recull és fruit de dos anys justos de treball. S'hi ha de sumar, però, la distància temporal envers els moments evocats pels poemes. Que s'hagi escrit prompte no vol dir, evidentment, que els poemes no hagin tardat anys a cristal·litzar. 

D'alguna manera, tot el llibre sura sobre el pèlag pandèmic en el qual fou, en part, escrit. Especialment, el centre del recull, amb un poema llarg que llegit un any i mig després del primer confinament, resulta especialment interessant, per allò de reviure sensacions que tots, a tot arreu, vam experimentar al mateix temps. Jo, per cert, al mateix carrer que l'autor.

Els poemes d'en Fono, com la resta de la seva obra, estan farcits de referències literàries, artístiques i musicals. Això no els fa difícils, però no ens enganyem, si tens hores acumulades de lectura, museus i auditoris, els gaudiràs a un altre nivell. Tanmateix, gens superbiós. Al costat de Hans Baldung i Händel, hi trobem Custo i el Primavera Sound.

La seva poesia és molt descriptiva: moments, escenaris, paisatges, persones. En aquest sentit, uns quants dels poemes, que són gairebé narratius, podrien funcionar tranquil·lament com a microrelats. Això no és una crítica. De fet és un glop d'aigua fresca, en un panorama on molta poesia es decanta exclusivament per la forma, en detriment del contingut, amb molt d'artifici literari i joc de paraules, però poc pensament. En Fono fa honor als poetes que estima (els grans), sense necessitat d'imitar-los.

I un petit fragment del poema Roma:

Després, al Pantheon, que és ple de gent,
et picarà l'agulló de la cúpula,
com cada dia: el fibló d'aquest
espai etern, indesxifrable, ferm
davant l'embat del temps i de la mort.


Segueix llegint

21.3.21

La síndrome del Dr. Strangelove


Acabo de llegir La síndrome del Dr. Strangelove, de José Antonio Donaire (Columna 2021). Conec l'autor des de fa anys, primer a través d'allò que alguns en digueren la Girosfera (la blogosfera gironina), i després sobretot a través de la Universitat de Girona.

Que un professor universitari escrigui un llibre no és pas que sigui cap sorpresa. Però que un geògraf expert en turisme publiqui un llibre de contes, ho faci a Columna (per la porta gran), en una edició de tapa dura realment exquisida, i que dels relats se'n digui que són hereus de Calders, Kafka o Trabal, això ja és força més insòlit.

Qualsevol que escolta una xerrada d'en Donaire percep ràpidament la seva intel·ligència. I això és precisament el que destacaria dels seus contes, són molt intel·ligents. I en aquest sentit, i posats a fer comparacions, a mi algun dels relats m'ha fet pensar en Foster Wallace, precisament per l'enginy i la lucidesa, no tant pel que fa a les tècniques narratives.

És una sort que un aiguat tingués atrapat en Donaire unes quantes hores als passadissos d'una universitat, durant un congrés a Roma el 2019. Ho dic perquè, tal com el mateix autor explica, aquesta és la situació que propicià la concepció del primer conte.

A la presentació del llibre a la Llibreria 22 (el número 22 apareix més d'un cop al llibre), Donaire va parlar de tres pilars al voltant dels quals giravolten els seus contes: la identitat, l'absurd i el llenguatge. I com a lector realment ho he percebut així. Sembla com si sempre un dels tres temes dominés, però els altres dos hi són presents igualment. La cita de Borges amb la qual s'obre el llibre és premonitòria:

Vi todos los espejos del planeta y ninguno me reflejó (El Aleph).

Per mi, quelcom que també planeja tota l'estona per sobre el llibre, és una mena de globalització, tot i que potser no és la millor paraula per descriure-ho. Els personatges, tant els principals com els secundaris, tenen una barreja immensa de nacionalitats i orígens, dotant els contes, malgrat l'absurd imperant i les distopies, d'una certa actualitat radical. No hi falta la seva estimada Colòmbia.

No vull explicar gaire res dels contes, perquè el millor és que els llegiu. Per cert, que si coneixeu una mica la UdG, hi trobareu algunes picades d'ullet.

Segueix llegint

7.3.21

La intuïció cosmoteàndrica en Raimon Panikkar i Vicenç Ferrer

 

Desconec si Raimon Panikkar i Vicenç Ferrer es van conèixer en persona. Tanmateix se'm fa inimaginable que Panikkar, en cap dels seus viatges i estades a l'Índia, sovint al sud del país, no anés mai a Anantapur a visitar a Ferrer. De fet, quan el 1969 Indira Gandhi va deixar tornar a Ferrer a l'Índia (d'on havia estat expulsat per "revolucionari", i per tant aparegut en molts mitjans de comunicació), Panikkar ja estava immers en una etapa de la vida on anava alternant mig any als Estats Units i mig any a l'Índia.

Fa uns mesos vaig estar llegint el volum Visió trinitària i cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos (Fragmenta 2011), que conté dos dels llibres més importants de Panikkar: La Trinitat, i La Realitat Cosmoteàndrica. Alguns fragments i idees de Panikkar em van portar a fer connexions amb frases i idees de Ferrer.

Ferrer té una obra publicada molt petita en comparació a Panikkar. Tot i que va sentir també una pulsió cap al pensament i la filosofia, va dedicar-se plenament a l'acció. Ell mateix expressa que en un moment de la vida s'adonà que la millor manera d'apropar-se a la Veritat era a través de l'acció bona. Algun cop he dit que, des de la perspectiva de l'Hinduisme, Ferrer seria un bon exemple de karma iogui, aquell que escull el camí de l'acció desinteressada (o acció contemplativa, com li agradava dir al mateix Ferrer); mentre que Panikkar seria un bon exemple de jnana iogui, aquell que escull el camí del coneixement i el discerniment.

La preeminència de la Vida

La Vida és dins i fora, som nosaltres i és per sobre de nosaltres mateixos. Aquesta és l'experiència cosmoteàndrica fonamental: l'experiència de la Vida. La Vida no és propietat privada ni tan sols dels éssers que senten o que anomenem animats.

[...]

La Vida impregna tota la realitat.

[...]

La realitat és viva, més ben dit, és Vida.

Raimon Panikkar, La realitat cosmoteàndrica, dins de Visió trinitària i cosmoteàndrica (Fragmenta 2011).

Todo es vida en el universo. Sin vida nada existe.

[...]

En el universo: nada existe sin significado, nada existe sin una razón de ser, nada existe sin ser una parte de un todo, nada existe sin cuerpo, nada existe sin libertad, nada existe sin vida.

Vicenç Ferrer, Vicente Ferrer. El poder de la acción (Planeta 2012).

Déu, home, cosmos

Si faig el cim més alt, trobaré Déu allà dalt, però, de la mateixa manera, si penetro en el més profund d'una divinitat apofàtica, em trobaré el món: ni en un cas ni en l'altre no hauré deixat el cor de l'home.

Raimon Panikkar, La realitat cosmoteàndrica, dins de Visió trinitària i cosmoteàndrica (Fragmenta 2011).

El alma necesita un cuerpo para ver este mundo, el hombre necesita la eternidad para ver a Dios.
[...]
¿No lo veis? Somos materia y espíritu unidos en una alquimia perfecta. Que cerca estamos de la tierra y que cerca estamos del cielo. Somos tierra y cielo. Piedras vivas que caminamos, hablamos y sentimos.

Vicenç Ferrer, Vicente Ferrer. El poder de la acción (Planeta 2012).

Segueix llegint

23.1.21

Altres semideus

 
Fa poc vaig llegir el poemari Altres semideus, d'Anna Gual (LaBreu 2019). La poesia d'Anna Gual va a l'arrel. Molts dels seus poemes són gairebé aforismes, amb versos emancipats d'adornaments o filigranes. Tot i que el ritme i la musicalitat de les paraules hi juguen un paper considerable, el més important és el "què", i no tant el "com". Això entronca Gual amb una manera d'entendre la poesia que segurament no és la més habitual, com a mínim en el panorama català, on tinc la sensació que sovint la forma guanya al contingut.
La roca es confon amb l'ànima
que somnia convertir-se en roca.
Poesia directa, meta-poemes, símbols sagrats, mística, natura, panteisme, filosofia, vida, mort. Altres semideus és un poemari magnífic. El primer llibre que he llegit d'Anna Gual, i de ben segur, no serà l'últim.
Espaitemps
 
Dic en veu alta la paraula univers
i sé que quan l'escoltis notaràs la fascinació
que em vessava mentre l'escrivia
perquè sentiràs els enigmes del mot col·lapsant-me el cervell.

Percebràs el frenètic registre
de la freqüència cardíaca i l'alè entretallat
per la revelació del buit que omple,
que abraça les zones mortes.

Univers.

I això no és ciència, això és pura mística
que no pot ser documentada
ni amb xifres
ni amb lletres.

Som tan idiotes que fem gràcia,
els humans que ens fem preguntes.
 
Pintura: Bindu, by S. H. Raza.
Segueix llegint

9.1.21

L'infinit en el finit

 
Continuo amb l'exercici de teixir connexions entre lectures.
 
L'home cerca l'infinit en el finit, i en aquesta recerca hi ha tota la perillositat i tota la bellesa de la vida humana. 
Raimon Panikkar, Espiritualitat, el camí de la Vida (Fragmenta, 2012). 
 
Perquè l'home pugui viure, o no ha de veure l'infinit, o ha de tenir una explicació del significat de la vida que connecti el finit amb l'infinit. 
Lev Tolstoi, A confession (1882).
 
L'infinit el portem a dintre.
Joan Brossa, Analogisme, dins de Passat festes (Empúries, 1996).
 
Tot l'univers és per a nosaltres l'expressió de l'infinit en el llenguatge del finit.
Swami Vivekananda, The vedanta, discurs pronunciat a Lahore (1897).
 

Segueix llegint

18.11.20

La mestra que estimava les formigues (i els seus alumnes)

 

Un matí assolellat de dissabte, durant la meva primera estada de voluntari al sud l’Índia, vaig haver de fer transbord a Sarjapur, un poble a pocs quilòmetres de Bangalore. Mentre esperava el proper autobús vaig fer una passejada pels carrers polsegosos del voltant de l’estació, i em vaig parar en una barraca petita on servien chai.

Just a la vorera del davant hi havia una escola pública, i un conserge vell i encorbat començava a treure els cadenats de la reixa de l’entrada. Les parets de l’edifici semblaven pintades feia poc, i els seus colors vius contrastaven molt amb un paisatge urbà on dominaven el gris cendra i l’ocre de la pols en suspensió. A la façana hi havia dibuixats animals i dos alfabets sencers: l’anglès i el kannaḍa. Els dissabtes al matí les escoles índies estan obertes, i aquesta en pocs minuts s’ompliria d’infants.

Unes quantes dones, suposo que mestres, van anar arribant i entrant al pati. Una d’elles, però, vestida amb un saree de tons rosats, es quedà uns segons mirant el terra de la vorera, just davant de la reixa. Més que vorera, era un tram terrós que anava des d’on s’acabava l’asfalt de la calçada fins a la paret de l’escola. La noia, que devia tenir la meva edat, al cap d’un moment s’ajupí, donant-me l’esquena, tragué alguna cosa de la bossa i es posà a fer uns petits moviments amb la mà. Jo vaig imaginar que dibuixava un kolam, uns bonics dissenys que les dones fan amb pols d’arròs als llindars de les cases, i m’hi vaig apropar per veure-ho.

No era així. La noia tenia un dolç ensucrat a la mà, n’agafava engrunetes i les anava dipositant curosament a terra, seguint un patró incomprensible. De cop s’adonà de la meva presència, aixecà el cap i feu un petit bot. No és gens habitual veure un occidental a Sarjapur. Em vaig disculpar en anglès per haver-la espantat, i encuriosit, no vaig poder evitar preguntar-li què estava fent. Va romandre un parell de segons dubtant i de cop digué «formigues!». Suposo que veié que la meva cara seguia reflectint perplexitat, i em donà una explicació una mica més llarga, en un anglès esquitxat de paraules en kannaḍa. Resulta que havia vist una llarga columna de formigues just davant de l’entrada de l’escola, i mitjançant les engrunes de sucre mirava de cridar l’atenció d’algunes d’elles, i així acabar desviant el recorregut de la filera sencera. El que pretenia, era evitar que fossin trepitjades per l’allau de peus quan en breu arribés la canalla. Durant els minuts que vaig tardar a beure’m el chai, ella seguí del tot concentrada amb la seva missió, i jo mirant-la esbalaït. Sorprenentment, se n’estava sortint, i la renglera de puntets negres començava a desviar-se a poc a poc. Llavors m’hi vaig tornar a apropar i vaig fer-li una pregunta bastant estúpida, però ella em regalà una resposta que no he oblidat mai.

– T’estimes molt les formigues? 

– Sí, i tant, però això ho faig perquè m’estimo els nens –i em somrigué.

Mentre deia aquestes paraules, arribaren dues nenes amb trenes brillants i uniformes blaus, li preguntaren què feia i s’ajupiren instantàniament a ajudar-la en aquella comesa. No vaig tenir més temps de parlar amb ella, perquè començaren a aparèixer per tots costats nens i nenes que corrien cap a l’entrada, i jo tenia por de perdre l’autobús. Ni tan sols sé segur si era mestra. Vaig tornar-hi anys més tard i no la vaig trobar. Tanmateix, la idea que una mestra desviés una filera de formigues per evitar que fossin trepitjades pels seus alumnes, i sobretot, per implicar-los a salvar-les a través del seu propi exemple, em seduí totalment, i ha ocupat moltes vegades els meus pensaments des de llavors. 

 

En el moment en què succeeix aquesta història, jo era un enginyer informàtic que s’havia format en cooperació al desenvolupament i havia decidit marxar de voluntari a l’Índia, anant a parar a una escola rural molt innovadora: Shanti Bhavan. Aquest projecte dóna educació de qualitat a nens i nenes de les castes més baixes d’aquell país. Llavors, jo no sabia res d’educació ni de pedagogia, però de cop em vaig trobar immers en la tasca de donar classes a infants, formar mestres, i literalment viure dins d’una escola durant mesos.

Des de llavors han passat quinze anys, he treballat en un munt de projectes d'educació, a molts països diferents, i resulta que entre moltes altres coses, ara dono classes en una facultat d'educació, on tinc el privilegi d'ajudar a fer que futures mestres trobin el seu camí. Amb la perspectiva del temps, la història de “la mestra que estimava les formigues” em sembla un exemple paradigmàtic de com ha de ser un mestre: algú que es preocupa pels seus alumnes (que els estima), que es preocupa pel seu entorn, que predica amb l’acció, i que en tot moment pensa en com crear condicions que afavoreixin l’aprenentatge, fins i tot fora de classe. Això, òbviament, no és gens senzill, i és alhora una ciència i un art.

Segueix llegint

2.10.20

La casa de la presència

 


Al Seminari Panikkar UdG, aquest curs el dedicarem a Octavio Paz. Crec que serà el segon cop en dotze anys que els textos que treballarem ja els tinc prèviament llegits i re-llegits. Només m'havia passat l'any que vam dedicar a la Bhagavad Gita. Paz, és un dels meus autors de capçalera, i de fet, l'escriptor que em va fer començar a llegir poesia, ja fa un bon grapat d'anys. 

El 2016 vaig dedicar una de les Lectures del Fons Panikkar a Octavio Paz, cercant els llibres del poeta dins del fons, analitzant-ne els subrallats i les dedicatòries, cercant pistes de la relació d'amistat entre Panikkar i Paz, i posant textos dels dos autors de costat. Aquesta sessió fou l'embrió d'una recerca més àmplia que vaig fer al Fons Panikkar el curs passat, sobre tota la poesia que conté, i que també es convertirà en una Lectura del Fons, quan la Covid-19 ho permeti.

Els membres del seminari, aquest estiu hem llegit El mono gramático (1974), i durant el curs treballarem a fons El arco y la lira (1956) i La llama doble (1993).

Un curs dedicat a l'experiència i el pensar de la poètica. Poesia, filosofia, espiritualitat.

Todo es presencia, todos los siglos son este Presente.
¡Ojo feliz que ya no mira porque todo es presencia
y su propia visión fuera de sí lo mira!
¡Hunde la mano, coge el fulgor, el pez solar, la
llama entre lo azul,
el canto que se mece en el fuego del día!
Y la gran ola vuelve y me derriba, echa a volar
la mesa y los papeles y en lo alto de su cresta
me suspende,
música detenida en su más, luz que no pestañea,
ni cede, ni avanza.
Todo es presente, espejo sin revés: no hay sombra,
No hay lado opaco, todo es ojo,
todo es presencia, estoy presente en todas partes
y para ver mejor, para mejor arder, me apago
y caigo en mí y salgo de mí y subo hasta el cohete
y bajo hasta el hachazo
porque la gran esfera, la gran bola de tiempo
incandescente,
el fruto que acumula todos los jugos de la historia,
la presencia, el presente, estalla
como un espejo roto al mediodía, como un mediodía
roto contra el mar y la sal.

(De La estación violenta, México, Fondo de Cultura Económica, 3.ª edición, 1984, p. 19)
Segueix llegint