30.1.23

Poetes i robots


Com a poeta i enginyer estic seguint amb curiositat l’entrada de la Intel·ligència Artificial (IA) al món de la creativitat. Escric a continuació algunes impressions i reflexions, després de jugar una mica amb algunes eines de les quals s’ha parlat molt als mitjans, com ChatGPT o DALL·E, que generen, respectivament, textos i imatges a partir de frases que escriu un usuari. Per exemple, la imatge que encapçala aquest article ha estat generada automàticament per DALL·E fent servir la frase “pintura a l’oli amb l’estil de Velázquez, d’un robot i un poeta treballant plegats”.

Per començar, però, necessito recular una mica en el temps. Recordo que quan encara era estudiant universitari, vaig cursar una assignatura d’aquelles que triaves amb “crèdits de lliure elecció” (terme ja abandonat), en aquest cas, sobre Història de la Ciència. Ho menciono perquè el treball final que vaig escriure era sobre el tema de la IA i la creativitat, a partir de la lectura de la novel·la Do Androids Dream of Electric Sheep? de Philip K. Dick (sí, l’obra que Ridley Scott va adaptar per fer Blade Runner).

En el treball (que he estat incapaç de trobar), recordo que hi deia coses contundents, com que la IA mai podria arribar a ser creativa, suposo que des d’una actitud romàntica envers l’ésser humà, que ara potser em semblaria una miqueta ingènua. Tanmateix, el treball em va valer una matrícula d’honor.

Els anys posteriors a això, havent acabat l’enginyeria, vaig treballar en una empresa dedicada a la IA, i també vaig fer recerca sobre IA a la UdG, encara que molt breument, ja que ni tan sols vaig acabar el doctorat. Les meves inquietuds em van portar a deixar de banda aquesta àrea, saltant primer a la Cooperació al Desenvolupament (els meus viatges a l’Índia), més tard a la Tecnologia Educativa, i després a quelcom que alguns hem anomenat “Tecnologies Creatives” o “Tecnologies per a l’Aprenentatge Creatiu”, bàsicament perquè no sabem ben bé quin nom posar-li.

La qüestió és que els últims anys he tornat a reflexionar sobre com podem fer servir la tecnologia (en especial les tecnologies digitals) per expressar-nos creativament. Ho he fet a l’àmbit educatiu, des de la universitat, però posant el focus a l’escola. Per exemple, a través de visions que promouen els llenguatges de programació, no merament com a eines informàtiques que ens permeten enfrontar-nos a problemes tècnics, sinó que els conceben com a mitjans d’expressió creativa, crítica i col·laborativa. Els projectes que he desenvolupat en aquest àmbit, podríem dir que segueixen una escola de pensament iniciada per Jean Piaget i continuada (o potser és millor dir: ampliada lliurement) per Seymour Papert, que, per cert, fou director del Laboratori d’Intel·ligència Artificial del MIT.

Si el que dic us sona a xinès, podeu donar un cop d’ull a l’activitat Hack your window, que vaig promoure durant els confinaments de la COVID-19, quan tots vèiem el món a través de les nostres finestres. Van participar-hi milers de nens i nenes de tot el món, i consistia a fer una foto d’una finestra de casa (des de dins) i després “hackejar-la” mitjançant el llenguatge de programació Scratch, per fer-hi aparèixer tot allò que volguéssim. És a dir, transformant la nostra finestra en l’escenari on transcorria una història digital, un joc, un projecte artístic, etc. A més, s’animava a compartir els resultats a Internet.

Des d'aquest tipus de visions (l’activitat només és un exemple dels milers possibles), ja no estem utilitzant la tecnologia només com a usuaris o consumidors (que és el que fan la majoria d’infants, adolescents i adults), sinó també com a creadors. Tanmateix, seguim utilitzant la tecnologia com una eina. Una eina que fem servir per crear. Com, de fet, hem fet sempre. Val la pena recordar que la tecnologia és anterior al llenguatge. Aquest recordatori sempre fa explotar uns quants caps.

El canvi que suposen les IA que comencen a arribar (ChatGPT o DALL·E només són dos exemples d’una llarga llista), és un canvi de paradigma: ja no creem fent servir eines tecnològiques, sinó que cocreem amb elles (o en la versió més pessimista i apocalíptica: deixem que elles creïn per a nosaltres).

Per descomptat, ja hi ha artistes que les estan fent servir, i fins i tot algunes IA han guanyat premis de pintura digital. O científics que ja estan posant ChatGPT com a coautor en articles acadèmics.

Però quin és el canvi que hi ha hagut? Què és el que fa que les persones que estem provant ChatGPT o DALL·E percebem en les seves respostes alguna cosa similar a la creativitat, la intuïció, o fins i tot, la inspiració?

La meva hipòtesi és que aquestes eines han estat alimentades amb un volum de dades d’Internet tan gran que, tenen accés a quelcom amb força similituds (o com a mínim, certs punts de contacte) al que anomenem l’inconscient col·lectiu.

La inspiració, les muses i l’inconscient sempre s’han donat la mà. Octavio Paz escrivia:

Cuando sobre el papel la pluma escribe,
a cualquier hora solitaria,
¿quién la guía?


La resposta serà diferent si li preguntem a un científic materialista o a algú amb inquietuds espirituals (de fet, les dues actituds no han de ser oposades a la força). No entraré en aquest tema, precisament perquè aquest és EL TEMA.

Tampoc em posaré a explicar com funcionen aquestes tecnologies (podeu cercar informació sobre Deep Learning), però per exemple, crec que el fet de saber que el model de llenguatge de ChatGPT fa servir 175 mil milions de paràmetres, pot donar una idea de la dimensió del que estem parlant.

Algunes persones creuen que ChatGPT o DALL·E agafen trossos de textos i d’imatges ja existents, i les ajunten, però no és ben bé així. Les seves respostes són obres noves (generades), i en tot cas, el que podríem dir, si entrem en el joc (una mica perillós) de personificar aquestes IA, és que “elles” quan "creen" s’estan “inspirant” en les creacions humanes.

Perquè quedi clar que el que generen és nou, anem a veure un petit exemple amb DALL·E. Pensem quelcom que mai cap artista hagi representat. Per exemple: una girafa de color blau, amb una bufanda verda, que està jugant amb un pingüí al mig del desert. Li demanarem que ho creï amb l’estil d’una il·lustració per a un conte infantil.

Uns segons d’espera i patapam:



Estarem d’acord que potser no és una meravella d’il·lustració, però també siguem sincers, la majoria de la gent del món no seria capaç de fer un dibuix així (ni després de moltes classes de dibuix). I això està fet amb una sola iteració. Ara podríem seguir millorant i editant la imatge, alimentant a DALL·E amb frases més concises i específiques.

Els crítics, de seguida diran que són imatges sense ànima. La realitat és que quan s’han fet proves de posar-les de costat amb imatges creades per persones, la gent no és capaç de saber quina està creada per l’artista i quina per la màquina. Així que l’argument romàntic de l’ànima no sé si és gaire vàlid, tot i que entenc que a tots ens agradaria aferrar-nos-hi.

Altres diran que això no és art, perquè és simplement un mecanisme. Prems un botó i tens una obra. Bé, això és literalment el mateix que van dir els pintors quan va arribar la fotografia. Els mateixos arguments exactes. La fotografia mai seria art, deien. Bé, la història parla per si sola.

Finalment, altres diran ràpidament que això no és prova ni d’intel·ligència ni de creativitat, perquè en realitat, DALL·E no sap el que està fent. Aquest argument és irrefutable. Ni DALL·E, ni ChatGPT, ni cap de les altres IA no saben què estan fent. Però és que aquí estem llavors barrejant intel·ligència i consciència. Cap dels científics i enginyers que han desenvolupat aquestes eines ha dit mai que siguin conscients.

I aquesta és, de fet, la gran diferència entre la creació feta per les IA i la creació humana. Elles no tenen voluntat pròpia (necessiten una llavor: en aquest cas, la frase que els donem), no tenen consciència (no saben què estan fent), i no cal dir-ho: no tenen autoconsciència.

Però descartant tot això, i si ens centrem en DALL·E, em sembla una manera completament nova de crear obres visuals, o com a mínim, un sistema genial per fer brainstormings i crear prototips a partir dels quals podem crear altres obres.

Passem, ara, de la generació d’imatges a la generació de text. Què passa si demanem a ChatGPT que ens escrigui un petit diàleg entre una girafa preocupada pel seu color blau i el seu amic pingüí?

Uns segons d’espera i patapam:

Girafa: "Oh no, no entenc per què soc de color blau!"
Pingüí: "Però, per què t'importa ser blava? Tu ets igual de bonica que sempre!" 
Girafa: "Sí, però tots els altres animals són de colors normals. Jo em sento diferent."
Pingüí: "Però ser diferent és genial! Tu ets única i especial. I a més, el color blau és el meu preferit!"
Girafa: "Això és cert. M'agrada ser diferent. Gràcies, amic pingüí, per fer-me veure les coses d'una manera diferent." 
Pingüí: "De res, sempre estaré aquí per tu."
 
Com abans, potser no és brillant, però com esquelet per començar a construir quelcom, podria funcionar perfectament. I siguem sincers, està a un nivell bastant per sobre del que podrien escriure molts estudiants (i no parlo només de primària, eh). També a destacar, que l’ha creat directament en català (no l’he traduït, ni he tocat una sola coma).

I això em porta al tema de la IA i l’educació. No hi entraré. Se n’ha parlat moltíssim últimament, i serà un element clarament disruptor els anys vinents. No tinc ni idea de com ho encararem. Em quedo amb les idees de Papert de fa 50 anys: fer que els nens reflexionin sobre les IA, i les programin, els obliga a pensar sobre què vol dir pensar, i en definitiva, sobre què vol dir ser humà (ell deia que els converteix en “petits epistemòlegs”). Activitats com construir un robot senzill i programar-lo per tal que faci una tasca mínimament intel·ligent, poden ser una oportunitat genial per treballar la metacognició (pensar sobre com pensem), mentre estem barrejant ciència, tecnologia, art, filosofia i fins i tot, malgrat que està desterrada de les escoles i universitats, també l’espiritualitat. Evidentment, si promovem aquestes activitats només com a vies per desenvolupar certes competències digitals i aconseguir “bones feines” al futur, l’únic que estem fent és alimentar encara més el capitalisme neoliberal que s’està cruspint les escoles.

Però jo del que vull parlar realment, és de poesia. Per això el títol és “Poetes i robots”.

Ramon Llull, a l’Ars Magna (1305), ja feia propostes sobre com fer literatura explorant les possibles combinacions aleatòries de paraules. Però va ser Joan Brossa, l’any 1977, qui  “compongué” un dels primers poemes cibernètics del món, obrint les portes a la literatura assistida per l’ordinador. La seva idea, immers com estava sempre a cercar noves formes poètiques, fou generar sextines aleatòries aprofitant els ordinadors d'un centre de càlcul, amb l’objectiu que les creacions generades informàticament mantinguessin la mètrica i la rima (quelcom que en les sextines, tot sigui dit, no és gens trivial). L’ajudaren un amic químic i dos informàtics, que generaren vint sextines aleatòries amb un IBM 1130, a partir d’unes llistes de paraules que havia fet el mateix Brossa. El poeta, llavors trià una de les sextines, que fou la que publicà, sense fer-li cap canvi.

El programa informàtic que va fer servir Brossa no era cap IA. Era un programa que només sabia fer sextines, res més. Les feia a través de combinacions aleatòries (o “relativament” aleatòries, perquè l’alimentaven amb llistes de paraules del poeta), sense importar-li el sentit dels versos que generava.

Això no té res a veure amb ChatGPT. Aquest últim és un xat conversacional de propòsit general, i li podem demanar el que ens doni la gana. També poemes, evidentment. Són bons els poemes que genera ChatGPT? La veritat és que no gaire (en aquest sentit, els poetes, de moment, podem estar més tranquils que els il·lustradors, crec), però, així i tot, penso que poden enganyar fàcilment a algú que no sigui lector habitual de poesia.

Per comprovar això últim, he creat el Test de Turing-Brossa (un petit divertiment que fa referència al famós Test de Turing). El test et dona cinc parelles aleatòries de poemes, cadascuna de les quals conté un poema creat per un poeta català i un de creat per ChatGPT. Qui fa el test, fa de “jutge” i ha d’intentar esbrinar quins són els poemes escrits per persones. El programa només fa servir cinquanta poemes catalans d’autors reconeguts, i cinquanta generats artificialment (així que si hi jugueu unes quantes vegades us n’acabaran sortint de repetits). Més que un experiment científic, és un divertiment. Us animo a jugar-hi, i a compartir el resultat i les vostres impressions amb el hashtag #TuringBrossa.

Però va, anem a veure un exemple dels poemes que pot crear ChatGPT.

Eduard: Podries fer un poema de 8 versos en català sobre algú que descobreix el seu propi reflex quan mira a través d'una finestra?

ChatGTP:
Reflex en el vidre, miro i em reconec.
Sorpresa en el rostre, descobrint el meu ésser.
En la finestra veig, el que mai no havia vist.
La meva ànima nua, sense mai amagar-la.
Ara sé que soc jo, el que m'observa allí.
I em sento lliure, sense por ni vergonya.
En el reflex del vidre, m'he trobat a mi mateix.
Així és com comença, la meva veritable història.

Eduard: M'agradaria que el primer vers comencés amb un verb, i que el poema tingués alguna metàfora relacionada amb la llum.

ChatGPT:
Veig el meu reflex, en el vidre de la finestra
Llum que m'il·lumina, i em revela la veritat
En la claror del dia, descobreixo qui soc
Com una flama que crema, sense amagar res més
La finestra esdevé, el meu mirall veritable
On m'observo i m'admiro, sense por ni vergonya
La llum que m'envolta, em guia cap a mi mateix
I així comença, la meva història radiant.

Com veieu, el resultat no és pas gaire brillant. Podríem continuar demanant-li canvis, i entrant en un procés de cocreació, però crec que la idea ja s’entén.

Parlo de cocreació i no de creació assistida, perquè aquí el pes de la màquina és molt més alt. Quan fem servir diccionaris en línia (de sinònims, de símbols, etc.) o eines com l’Optimot, estem creant assistits per l’ordinador. Però amb ChatGPT estem deixant que una gran part de la creació estigui en mans de l’ordinador.

Sincerament, ara mateix no li veig el sentit a fer-lo servir per poesia (jo continuaré amb els meus quaderns i bolígrafs). No se’n surt prou bé (i encara que se'n sortís, tindria sentit fer-lo servir?). No obstant això, pot ser una bona eina per donar idees per coses ben específiques, com trobar una paraula concreta o tancar un vers. Per temes de ritme, mètrica i rima, ChatGPT és molt dolent (molt!). Però penseu que això només és el principi. Potser s’apropa un tsunami.

També cal dir que els poemes que genera ChatGPT en català, tinc la sensació que són pitjors que els que genera en espanyol o anglès, potser pel volum de textos poètics als quals té accés en cada llengua.

Tanco la reflexió amb el pronòstic que el tema de la mètrica i rima millorarà molt en futures versions, especialment quan es creïn eines específiques per literatura, que segur que en sorgiran. El significat, la metàfora, el símbol, la intenció, seran molt més difícils de capturar per la IA. Això farà que l’estil d’alguns poetes sigui més fàcil de ser imitat per les IA que no el d’altres. 

Segueix llegint

12.12.22

La poesia al Fons Raimon Panikkar de la UdG: retornar als centres profunds


El passat 23 de novembre, en el marc de les Lectures del Fons Panikkar, vaig fer una xerrada que portava per títol "La poesia al Fons Raimon Panikkar de la UdG: retornar als centres profunds".

Al repositori digital de la Universitat de Girona ja n'han publicat el vídeo, que comparteixo a continuació. També podeu accedir al PDF de la presentació que vaig fer servir.

 

Segueix llegint

14.11.22

Esquerdes

Quan un vers et toca l’ànima, adquireix un poder gravitatori tan immens que arrossega altres versos, pensaments, i paraules, del mateix autor o d’altres, que acaben giravoltant al voltant del primer, relacionant-se d’una forma semblant a com ho fan els planetes i els satèl·lits, al voltant de les estrelles.

Això és especialment cert amb els nostres autors totèmics personals. Al voltant d’alguns versos significatius d’aquests poetes, teixim una constel·lació de pensaments i sentiments que va creixent mentre explorem el món a través d’altres lectures, viatges, o relacions, moltes vegades sense ser-ne del tot conscients. Alguns versos, els que tenen més poder gravitatori, fins i tot poden fer que ens instal·lem en mites, a través dels quals veiem i entenem el món: allò que creiem sense creure que ho creiem, que diria Raimon Panikkar.

Comparteixo aquí, un dels meus sistemes planetaris personals, construït durant anys al voltant de dos versos de Leonard Cohen. Em refereixo a aquestes dues famoses línies de la cançó Anthem (1992):

There is a crack in everything
That's how the light gets in


(En cada cosa hi ha una esquerda
I és així com la llum entra
)

Des que vaig escoltar aquestes paraules (un cop, per cert, en un meravellós directe de Cohen), vaig connectar amb elles d’una forma molt íntima, i han estat un imant de molts altres pensaments, tramant una constel·lació d’esquerdes, escletxes i ferides que s’estén en el temps i en l’espai, l’última de les quals és l’Esquerda de Rosa Font (Proa, 2022). Cohen, que no era gaire partidari d’explicar les seves cançons, sí que parlà fugaçment del significat d’Anthem en una entrevista. Ens diu que no hi ha excuses per abdicar de les nostres responsabilitats com a éssers humans (toca les campanes que encara poden sonar), tot i que no existeixen solucions i no arribarem mai a la perfecció (oblida’t de la teva ofrena perfecta), ja que en cada cosa hi ha una esquerda, tant és si són objectes físics, mentals o qualsevol mena de construcció. I precisament, és així com la llum entra, com es filtra, per una escletxa que és un vincle, la immanència de l’absolut en cada cosa, potser una esperança de realització per a tot ésser.

Doncs bé, vet aquí alguns planetes i satèl·lits, que els meus camins (i la serendipitat inherent en ells) han anat col·locant en òrbites al voltant d’aquesta esquerda de Cohen.

Fa un temps vaig llegir aquesta citació de Rumi: la ferida és el lloc per on entra la llum. Les semblances amb el vers de Cohen són òbvies, i tenint en compte l’afinitat del cantautor per les tradicions orientals, és gairebé segur que coneixia aquestes paraules. Fent una mica de recerca, descobreixes que el poeta persa del segle XIII mai va escriure aquest aforisme de la manera que se sol citar. En realitat es tracta dels versos finals d’un poema que es diu Amics de la infantesa:

No giris la testa. Segueix mirant
el lloc embenat. Per allà és per on
la llum entra.

Aquí, l’esquerda es torna ferida, però el símbol i la metàfora sembla que apunten allà mateix.

També Ralph W. Emerson té una frase molt i molt semblant. La vaig descobrir mentre llegia els seus Essays (1841): «hi ha una esquerda en tot el que Déu ha creat, excepte en la Raó». Tot i les similituds, l’excepció que Emerson introdueix, representa un canvi molt important. Crec que Cohen i Rumi no hi estarien d’acord si la raó a què es refereix Emerson, és la raó humana. En la concepció de Cohen i Rumi, la raó també està esquerdada, i de fet ambdós parlen d’anar més enllà de la raó. Perquè l’absolut s’escapa a la raó. Però clar, això seria si parléssim de la raó humana, i Emerson escriu Raó amb majúscula, potser referint-se al Logos diví. En tot cas, el que és segur és que no podem titllar Emerson de racionalista pur quan precisament és un dels màxims exponents del Transcendentalisme americà, i algunes afirmacions que fa en assajos com El Poeta (1844), el situarien molt a prop d’aquesta esquerda/ferida de Cohen i Rumi.

Emily Dickinson, en comptes de dir que hi ha una esquerda en tota cosa, diu directament que la creació és una esquerda. Del poema 912, en traducció d’Agustí Bartra:
 
Oh la creació sembla una gran esquerda
que em fa visible!!

I inevitablement, si la creació és una esquerda i tota cosa té una esquerda, nosaltres també ho som, com ens recorda Marc Granell al poema Homenatge a Camille Claudel del volum Poesia reunida 1976-1999 (Denés, 2000). Hi canvia, però, l’esquerda per una escletxa:

Jo no sóc jo.
Sóc un exèrcit de veus que escalen.
Jo sóc un llamp. Sóc una escletxa.

Molt propera al símbol de Cohen, i a la possibilitat de redempció que ens donen l’esquerda i la llum que s’hi filtra, Blanca Llum Vidal a Nosaltres i tu (Lleonard Muntaner, 2011) veu en l’esquerda del món una via de comunicació:

Veus l’esquerda
que té el món
i cridant,
adorant-la,
esgarrapant-la,
t’hi comuniques
i et fas entendre.

I de cop, arriba Lluís Calvo com un asteroide, travessant aquest sistema planetari, i dins del seu El Talismà (LaBreu, 2017) ens diu:

No hi ha enllà, no hi ha esquerda.

Aquesta esquerda seva és (potser) la divisió entre el jo i l’altre, entre el subjecte i l’objecte. No hi ha separació, no hi ha escletxa:

I quan dic sóc,
sense més afegits,
dic també pedra,
alba, ocell i bicicleta.

Si tot és esquerda, res no ho és. Els extrems es toquen.

Sense haver d’anar a regions tan metafísiques, molts altres autors fan servir aquest símbol de l’esquerda/escletxa/ferida que brilla/s’encén/filtra la llum, per apuntar cap al poder de les ferides per convertir-se en vida viscuda.

Carles Duarte al poema d'amor La llum avui és de perfum de terra:

Tornem a ser,
ja no memòria o cendra:
tan sols ferida,
onada encesa,
maragda i lapislàtzuli,
cristall encara,
cristall on renaixem
exhausts,
de nou aquest desig que som. 
O Míriam Cano, que al pròleg de Trencadissa d’Anna Campillo (Trípode, 2022) diu: 
 
«Trencadissa explica el moment en què la ferida brilla, en què queda marcada a la pell i es converteix en vida viscuda, en aquella cicatriu que ens resseguim distretament i que un dia, quan canvia el temps, cou una estona, com reivindicant el que va ser. I ja no fa mal».
Sens dubte la metàfora de l’esquerda és inesgotable. L'escletxa i la llum a mi sempre em fan pensar en el Kintsugi, la pràctica japonesa de reparar les fractures de la ceràmica amb resina barrejada amb pols d’or. Segons aquesta pràctica centenària, els trencaments i les reparacions formen part de la història dels objectes, i s'han de mostrar en lloc d'amagar-se. En realitat, visualitzant les esquerdes, estem embellint els objectes. Els defectes poden ser virtuts, i les ferides es converteixen en avinenteses per enfrontar-nos al món.

I això em fa enllaçar, finalment, amb l’Esquerda de Rosa Font (Proa, 2022), un poemari preciós, inevitablement trist perquè és una elegia dedicada a la seva mare, però on transforma aquesta experiència de la mort d'un ésser tan proper en una experiència poètica exquisida i universal. Aquesta Esquerda és el detonant que m’ha fet escriure aquest article. I no se m’acut millor manera d’acabar aquest escrit que compartint els dos últims paràgrafs de l’epíleg del llibre:
 
«Les paraules —la paraula— que hi ha en els poemes d’aquest llibre han emergit d’una manera gairebé impensada, han volgut ser per elles soles, convertides en cos, en gest, en terra. Han parlat —des dels replecs interns i des de les seves vibracions essencials— de llum i de vida, de ferides i d’esquerdes, d’una esquerda profunda i llarga.

I des del fons d’aquesta esquerda, arriba un batec que il·lumina el pensament amb les imatges de terra i d’aigua, d’arbres i d’arrels. Imatges d’unes mans, d’uns ulls i d’una veu. I tot, tot, casa, mas, arbres, vestit, mans, amor i dolor, tot, tot, és dins d’una esquerda que fa visible l’invisible, que fa present una absència amb la paraula i el silenci.
»

Imatge: The Art of Kintsugi (japanhouselondon.uk).
Segueix llegint

8.8.22

Imaginació i goig


A Filosofías del underground (Anagrama 2020), en un capítol dedicat a William Blake, diu Luis Racionero:

El primer dret de l'home és el dret a imaginar. Aquells que no imaginen, amputen la part creativa del cos. És més fàcil pensar racionalment que imaginar, perquè raonar és repetir, mentre que imaginar és crear. En un món que és canvi, només se senten a gust els que creen: els que repeteixen senten vertigen davant del canvi. L'essència de la realitat és el canvi, el canvi és energia, goig etern.
Sobre el goig, a l'epíleg, també comparteix un pensament molt bonic de Bertrand Russell, expressat poc abans de morir:

L'home necessita ara, per salvar-se, només una cosa: obrir el seu cor al goig, i deixar el temor pul·lulant en les tenebres d'un passat oblidat. Ha d'aixecar els ulls i dir: no soc culpable, soc un ésser que, per un llarg i tortuós camí, ha superat els obstacles naturals amb la intel·ligència, ha descobert com viure amb llibertat i goig, en pau amb si mateix i, per tant, amb tota la humanitat. Això arribarà algun dia si els homes escullen el goig en comptes de la culpa.

Pintura: The Night of Enitharmon's Joy, William Blake (1795)

(Les traduccions al català són meves)

Segueix llegint

17.10.21

Poesia Bloomie


Fa tres anys vaig participar en un seminari de lectura i creació poètica a l'Escola Bloom, dirigit per la Míriam Cano. Una experiència que recomano molt.

Tres de les participants d'aquell curs han publicat el seu propi poemari (o potser més, i no n'estic al cas). Els he llegit amb retard, gairebé seguits, i afegint-hi també l'últim de la Míriam.

És una sensació curiosa llegir en un llibre imprès poemes dels quals n'havies llegit i escoltat l'embrió.

Quatre poetes molt diferents. I tanmateix, incomptables connexions.

Comparteixo alguns versos de cada poemari.

 
Poètica de les deixalles

Del buit neix el concepte vessar,
en el solc del melic on l'aigua fa un niu en sortir de la dutxa,
del buit neix el concepte vessar,
mar quotidià de residus que ens fan ser com som,
del buit neix el concepte vessar,
estrat d'intimitats que la fam ha malbaratat,
del buit neix el concepte vessar,
i en això ens convertim:
en la consciència que implica l'espai que ocupem.
 
Irene Anglada, Nusos d'incendi (Fonoll, 2019).
 
 
Transició
 
Fer mar de punta a punta.
Quatre cambres al cor.
Sentir el reclam i l'ofec de l'anella.
 
Tens l'edat dels ocells
que em neixen a les mans.
 
Berta Giraut Junoy, Com l'estel que no hi és (El Gall Editor, 2020).


Un inici de l'univers

Un torb d'astrònoms s'esllavissa pel llom de la muntanya
mans plenes de llibretes, bolígrafs i els aparells més estranys
celebren en tots els idiomes que han descobert un nou estel;
llum morta, arqueologia i cartografia d'un tros de foc gegant
que llisca de sistema en sistema amb rumb indeterminat, i un destí
la fi del món!. Prediuen els oracles de ràdio de matinada.

I mentrestant tu cèl·lula dins la teva clofolla t'has dividit en dos
Un clic prim que marca —aquest matí, que és qualsevol
un nou inici de l'univers. 
 
Júlia Francino, Els excedents (Edicions de 1984, 2020).


Desnaixença

Garbella d'entre el fang, els còdols
i fem-ne un cercle
un retorn etern
diguem-ne llar.
Jeu vora meu, sobre el foc
llepem-nos els melics
fins que s'esborrin:
extingim-nos

Míriam Cano, Vermell de Rússia (LaBreu, 2020).
Segueix llegint

22.7.21

Estiuejant amb L'estiuejant, de Fonalleras

 

He de reconèixer que sentia curiositat per llegir L'estiuejant (Edicions Vitel·la 2020), el primer llibre de poemes de Josep M. Fonalleras. Fer-ho a l'estiu, tot i que amb un any de retard, ha estat un encert. De fet, el vaig començar el 16 de juliol, just un any després que entrés a impremta.

Per cert, qui caram pot acabar un llibre un 4 de juny i entrar-lo a impremta el 16 de juliol? Suposo que només un escriptor molt consolidat. La rapidesa en publicar-lo sembla que va anar acompanyada d'agilitat en escriure'l, ja que el recull és fruit de dos anys justos de treball. S'hi ha de sumar, però, la distància temporal envers els moments evocats pels poemes. Que s'hagi escrit prompte no vol dir, evidentment, que els poemes no hagin tardat anys a cristal·litzar. 

D'alguna manera, tot el llibre sura sobre el pèlag pandèmic en el qual fou, en part, escrit. Especialment, el centre del recull, amb un poema llarg que llegit un any i mig després del primer confinament, resulta especialment interessant, per allò de reviure sensacions que tots, a tot arreu, vam experimentar al mateix temps. Jo, per cert, al mateix carrer que l'autor.

Els poemes d'en Fono, com la resta de la seva obra, estan farcits de referències literàries, artístiques i musicals. Això no els fa difícils, però no ens enganyem, si tens hores acumulades de lectura, museus i auditoris, els gaudiràs a un altre nivell. Tanmateix, gens superbiós. Al costat de Hans Baldung i Händel, hi trobem Custo i el Primavera Sound.

La seva poesia és molt descriptiva: moments, escenaris, paisatges, persones. En aquest sentit, uns quants dels poemes, que són gairebé narratius, podrien funcionar tranquil·lament com a microrelats. Això no és una crítica. De fet és un glop d'aigua fresca, en un panorama on molta poesia es decanta exclusivament per la forma, en detriment del contingut, amb molt d'artifici literari i joc de paraules, però poc pensament. En Fono fa honor als poetes que estima (els grans), sense necessitat d'imitar-los.

I un petit fragment del poema Roma:

Després, al Pantheon, que és ple de gent,
et picarà l'agulló de la cúpula,
com cada dia: el fibló d'aquest
espai etern, indesxifrable, ferm
davant l'embat del temps i de la mort.


Segueix llegint

21.3.21

La síndrome del Dr. Strangelove


Acabo de llegir La síndrome del Dr. Strangelove, de José Antonio Donaire (Columna 2021). Conec l'autor des de fa anys, primer a través d'allò que alguns en digueren la Girosfera (la blogosfera gironina), i després sobretot a través de la Universitat de Girona.

Que un professor universitari escrigui un llibre no és pas que sigui cap sorpresa. Però que un geògraf expert en turisme publiqui un llibre de contes, ho faci a Columna (per la porta gran), en una edició de tapa dura realment exquisida, i que dels relats se'n digui que són hereus de Calders, Kafka o Trabal, això ja és força més insòlit.

Qualsevol que escolta una xerrada d'en Donaire percep ràpidament la seva intel·ligència. I això és precisament el que destacaria dels seus contes, són molt intel·ligents. I en aquest sentit, i posats a fer comparacions, a mi algun dels relats m'ha fet pensar en Foster Wallace, precisament per l'enginy i la lucidesa, no tant pel que fa a les tècniques narratives.

És una sort que un aiguat tingués atrapat en Donaire unes quantes hores als passadissos d'una universitat, durant un congrés a Roma el 2019. Ho dic perquè, tal com el mateix autor explica, aquesta és la situació que propicià la concepció del primer conte.

A la presentació del llibre a la Llibreria 22 (el número 22 apareix més d'un cop al llibre), Donaire va parlar de tres pilars al voltant dels quals giravolten els seus contes: la identitat, l'absurd i el llenguatge. I com a lector realment ho he percebut així. Sembla com si sempre un dels tres temes dominés, però els altres dos hi són presents igualment. La cita de Borges amb la qual s'obre el llibre és premonitòria:

Vi todos los espejos del planeta y ninguno me reflejó (El Aleph).

Per mi, quelcom que també planeja tota l'estona per sobre el llibre, és una mena de globalització, tot i que potser no és la millor paraula per descriure-ho. Els personatges, tant els principals com els secundaris, tenen una barreja immensa de nacionalitats i orígens, dotant els contes, malgrat l'absurd imperant i les distopies, d'una certa actualitat radical. No hi falta la seva estimada Colòmbia.

No vull explicar gaire res dels contes, perquè el millor és que els llegiu. Per cert, que si coneixeu una mica la UdG, hi trobareu algunes picades d'ullet.

Segueix llegint

7.3.21

La intuïció cosmoteàndrica en Raimon Panikkar i Vicenç Ferrer

 

Desconec si Raimon Panikkar i Vicenç Ferrer es van conèixer en persona. Tanmateix se'm fa inimaginable que Panikkar, en cap dels seus viatges i estades a l'Índia, sovint al sud del país, no anés mai a Anantapur a visitar a Ferrer. De fet, quan el 1969 Indira Gandhi va deixar tornar a Ferrer a l'Índia (d'on havia estat expulsat per "revolucionari", i per tant aparegut en molts mitjans de comunicació), Panikkar ja estava immers en una etapa de la vida on anava alternant mig any als Estats Units i mig any a l'Índia.

Fa uns mesos vaig estar llegint el volum Visió trinitària i cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos (Fragmenta 2011), que conté dos dels llibres més importants de Panikkar: La Trinitat, i La Realitat Cosmoteàndrica. Alguns fragments i idees de Panikkar em van portar a fer connexions amb frases i idees de Ferrer.

Ferrer té una obra publicada molt petita en comparació a Panikkar. Tot i que va sentir també una pulsió cap al pensament i la filosofia, va dedicar-se plenament a l'acció. Ell mateix expressa que en un moment de la vida s'adonà que la millor manera d'apropar-se a la Veritat era a través de l'acció bona. Algun cop he dit que, des de la perspectiva de l'Hinduisme, Ferrer seria un bon exemple de karma iogui, aquell que escull el camí de l'acció desinteressada (o acció contemplativa, com li agradava dir al mateix Ferrer); mentre que Panikkar seria un bon exemple de jnana iogui, aquell que escull el camí del coneixement i el discerniment.

La preeminència de la Vida

La Vida és dins i fora, som nosaltres i és per sobre de nosaltres mateixos. Aquesta és l'experiència cosmoteàndrica fonamental: l'experiència de la Vida. La Vida no és propietat privada ni tan sols dels éssers que senten o que anomenem animats.

[...]

La Vida impregna tota la realitat.

[...]

La realitat és viva, més ben dit, és Vida.

Raimon Panikkar, La realitat cosmoteàndrica, dins de Visió trinitària i cosmoteàndrica (Fragmenta 2011).

Todo es vida en el universo. Sin vida nada existe.

[...]

En el universo: nada existe sin significado, nada existe sin una razón de ser, nada existe sin ser una parte de un todo, nada existe sin cuerpo, nada existe sin libertad, nada existe sin vida.

Vicenç Ferrer, Vicente Ferrer. El poder de la acción (Planeta 2012).

Déu, home, cosmos

Si faig el cim més alt, trobaré Déu allà dalt, però, de la mateixa manera, si penetro en el més profund d'una divinitat apofàtica, em trobaré el món: ni en un cas ni en l'altre no hauré deixat el cor de l'home.

Raimon Panikkar, La realitat cosmoteàndrica, dins de Visió trinitària i cosmoteàndrica (Fragmenta 2011).

El alma necesita un cuerpo para ver este mundo, el hombre necesita la eternidad para ver a Dios.
[...]
¿No lo veis? Somos materia y espíritu unidos en una alquimia perfecta. Que cerca estamos de la tierra y que cerca estamos del cielo. Somos tierra y cielo. Piedras vivas que caminamos, hablamos y sentimos.

Vicenç Ferrer, Vicente Ferrer. El poder de la acción (Planeta 2012).

Segueix llegint

23.1.21

Altres semideus

 
Fa poc vaig llegir el poemari Altres semideus, d'Anna Gual (LaBreu 2019). La poesia d'Anna Gual va a l'arrel. Molts dels seus poemes són gairebé aforismes, amb versos emancipats d'adornaments o filigranes. Tot i que el ritme i la musicalitat de les paraules hi juguen un paper considerable, el més important és el "què", i no tant el "com". Això entronca Gual amb una manera d'entendre la poesia que segurament no és la més habitual, com a mínim en el panorama català, on tinc la sensació que sovint la forma guanya al contingut.
La roca es confon amb l'ànima
que somnia convertir-se en roca.
Poesia directa, meta-poemes, símbols sagrats, mística, natura, panteisme, filosofia, vida, mort. Altres semideus és un poemari magnífic. El primer llibre que he llegit d'Anna Gual, i de ben segur, no serà l'últim.
Espaitemps
 
Dic en veu alta la paraula univers
i sé que quan l'escoltis notaràs la fascinació
que em vessava mentre l'escrivia
perquè sentiràs els enigmes del mot col·lapsant-me el cervell.

Percebràs el frenètic registre
de la freqüència cardíaca i l'alè entretallat
per la revelació del buit que omple,
que abraça les zones mortes.

Univers.

I això no és ciència, això és pura mística
que no pot ser documentada
ni amb xifres
ni amb lletres.

Som tan idiotes que fem gràcia,
els humans que ens fem preguntes.
 
Pintura: Bindu, by S. H. Raza.
Segueix llegint

9.1.21

L'infinit en el finit

 
Continuo amb l'exercici de teixir connexions entre lectures.
 
L'home cerca l'infinit en el finit, i en aquesta recerca hi ha tota la perillositat i tota la bellesa de la vida humana. 
Raimon Panikkar, Espiritualitat, el camí de la Vida (Fragmenta, 2012). 
 
Perquè l'home pugui viure, o no ha de veure l'infinit, o ha de tenir una explicació del significat de la vida que connecti el finit amb l'infinit. 
Lev Tolstoi, A confession (1882).
 
L'infinit el portem a dintre.
Joan Brossa, Analogisme, dins de Passat festes (Empúries, 1996).
 
Tot l'univers és per a nosaltres l'expressió de l'infinit en el llenguatge del finit.
Swami Vivekananda, The vedanta, discurs pronunciat a Lahore (1897).
 

Segueix llegint