21.3.21

La síndrome del Dr. Strangelove


Acabo de llegir La síndrome del Dr. Strangelove, de José Antonio Donaire (Columna 2021). Conec l'autor des de fa anys, primer a través d'allò que alguns en digueren la Girosfera (la blogosfera gironina), i després sobretot a través de la Universitat de Girona.

Que un professor universitari escrigui un llibre no és pas que sigui cap sorpresa. Però que un geògraf expert en turisme publiqui un llibre de contes, ho faci a Columna (per la porta gran), en una edició de tapa dura realment exquisida, i que dels relats se'n digui que són hereus de Calders, Kafka o Trabal, això ja és força més insòlit.

Qualsevol que escolta una xerrada d'en Donaire percep ràpidament la seva intel·ligència. I això és precisament el que destacaria dels seus contes, són molt intel·ligents. I en aquest sentit, i posats a fer comparacions, a mi algun dels relats m'ha fet pensar en Foster Wallace, precisament per l'enginy i la lucidesa, no tant pel que fa a les tècniques narratives.

És una sort que un aiguat tingués atrapat en Donaire unes quantes hores als passadissos d'una universitat, durant un congrés a Roma el 2019. Ho dic perquè, tal com el mateix autor explica, aquesta és la situació que propicià la concepció del primer conte.

A la presentació del llibre a la Llibreria 22 (el número 22 apareix més d'un cop al llibre), Donaire va parlar de tres pilars al voltant dels quals giravolten els seus contes: la identitat, l'absurd i el llenguatge. I com a lector realment ho he percebut així. Sembla com si sempre un dels tres temes dominés, però els altres dos hi són presents igualment. La cita de Borges amb la qual s'obre el llibre és premonitòria:

Vi todos los espejos del planeta y ninguno me reflejó (El Aleph).

Per mi, quelcom que també planeja tota l'estona per sobre el llibre, és una mena de globalització, tot i que potser no és la millor paraula per descriure-ho. Els personatges, tant els principals com els secundaris, tenen una barreja immensa de nacionalitats i orígens, dotant els contes, malgrat l'absurd imperant i les distopies, d'una certa actualitat radical. No hi falta la seva estimada Colòmbia.

No vull explicar gaire res dels contes, perquè el millor és que els llegiu. Per cert, que si coneixeu una mica la UdG, hi trobareu algunes picades d'ullet.



Share this Post Share to Facebook Share to Twitter Email This

0 Comentaris: