30.9.18

Mentre hi hagi llum hem de caminar


Durant les passades vacances d'estiu també vaig poder visitar l'exposició de Giacometti al Guggenheim de Nova York. De tota la seva producció sempre m'han agradat especialment les seves sèries d'homes caminant. Aquestes escultures, ja icones de l'art modern, mostren homes solitaris, filiformes, d'extremitats llargues, caminant amb els braços penjant als costats. De textura rugosa, no tenen identitat i malgrat això, són símbols d'una humanitat desbordant.

Sartre digué d'elles que estan a meitat de camí entre l'ésser i el no-res.

L'acte de caminar és un símbol molt potent. Dels quaderns d'Himàlaies de l'Ànima rescato algunes sincronies.

I malgrat tot camines.
T'ho demana una veu imperiosa
i camines.
Maria Antònia Massanet

Mentre hi hagi llum hem de caminar
Vicenç Ferrer

El camí és rodó, tranquil, ample com el vast cosmos, perfecte.
Mestre Taisen Deshimaru

Segueix llegint

24.9.18

Un mar de boira als cims borrascosos

 
Caminant damunt un mar de boira de Caspar David Friedrich podria ser perfectament una il·lustració de Cims borrascosos. Alguna pintura de Modest Urgell Inglada, de paisatges erms i buits, també li escauria.

Durant les vacances d'estiu sempre llegeixo algun clàssic. Cims borrascosos, d'Emily Brontë (1847), no s'escapa mai de cap d'aquestes llistes que a vegades fan de les millors novel·les de tots els temps. Aquest agost la vaig llegir en traducció al català de Montserrat de Gispert (Proa/labutxaca, 2015).

Novel·la salvatge, brillantment escrita. Romanticisme anglès en majúscules. 

Alhora tràgica i dramàtica, explica la història de vàries generacions que s'entrecreuen als "Cims Borrascosos", una casa remota, en els lúgubres erms de Yorkshire. Tot i els diferents esdeveniments que es narren, el principal és la història d'amor entre Catherine i Heathcliff, intensa i demolidora (per moments, gairebé demoníaca).

Les descripcions físiques i psicològiques són inoblidables. S'ha guanyat amb justícia entrar al Cànon occidental.

Un pecat, perdonable tenint en compte la magnitud l'obra i tot el que he esmentat prèviament, seria la gairebé omnisciència dels dos narradors, que en algun punt esdevé difícil de creure.
Em vaig entretenir al voltant de les tombes, sota aquell cel benigne; vaig contemplar les papallones voletejant per entre el bruc i les campànules; vaig escoltar la remor suau del vent que agitava l´herba; i em vaig preguntar com podia haver-hi algú que pensés que els qui dormien en aquella plàcida terra tinguessin un son inquiet. Lockwood.
Pintura: fragment de Caminant damunt un mar de boira (en alemany: Der Wanderer über dem Nebelmeer), de Caspar David Friedrich (1817). Kunsthalle Hamburg.
Segueix llegint

22.9.18

Rothko i la papallona


Aquest estiu (que avui s'acaba) he tingut la sort de veure molt d'art. Mark Rothko és un artista que m'agrada molt, i en poques setmanes de diferència vaig poder veure'n pintures a la sala dedicada a ell de la Tate Modern de Londres, en una exhibició temporal del Museum of Fine Arts de Boston, i a les col·leccions fixes del MOMA de Nova York i del Museum of Fine Arts de Montreal.

És normal que quan vaig acabar aquest periple, tot visitant l'Insectarium dels Jardins Botànics de Montreal, els meus ulls miraven papallones però el meu cervell veia Rothkos, Klimts, Picassos...

No és tant que l'art imiti la natura, ni al revés (si és que això pogués ser). Però com diu la màxima llatina: Pulchritudo est splendor veritatis. La bellesa és la resplendor de la veritat. I la natura traspua veritat per tots costats.

Comparteixo unes paraules de Rothko (la traducció és meva):
La seva principal preocupació [dels poetes i filòsofs], igual que la de l'artista, és l'expressió en forma concreta de les seves nocions sobre la realitat. Igual que ell, s'ocupen de les veritats del temps i de l'espai, de la vida i de la mort, i dels cims de l'exaltació, així com de les profunditats de la desesperació. La preocupació per aquests problemes eterns crea un terreny comú que transcendeix la disparitat en els mitjans utilitzats per aproximar-s'hi.
Mark Rothko, The Artist's Reality: Philosophies of Art.

Pintura: Black, Red and Black, Mark Rothko (1968), Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid.
Fotografia: La meva "papallona-rothko", el passat agost als Jardins Botànics de Montreal.

Segueix llegint