Caminant damunt un mar de boira de Caspar David Friedrich podria ser perfectament una il·lustració de Cims borrascosos. Alguna pintura de Modest Urgell Inglada, de paisatges erms i buits, també li escauria.
Durant les vacances d'estiu sempre llegeixo algun clàssic. Cims borrascosos, d'Emily Brontë (1847), no s'escapa mai de cap d'aquestes llistes que a vegades fan de les millors novel·les de tots els temps. Aquest agost la vaig llegir en traducció al català de Montserrat de Gispert (Proa/labutxaca, 2015).
Novel·la salvatge, brillantment escrita. Romanticisme anglès en majúscules.
Alhora tràgica i dramàtica, explica la història de vàries generacions que s'entrecreuen als "Cims Borrascosos", una casa remota, en els lúgubres erms de Yorkshire. Tot i els diferents esdeveniments que es narren, el principal és la història d'amor entre Catherine i Heathcliff, intensa i demolidora (per moments, gairebé demoníaca).
Les descripcions físiques i psicològiques són inoblidables. S'ha guanyat amb justícia entrar al Cànon occidental.
Un pecat, perdonable tenint en compte la magnitud l'obra i tot el que he esmentat prèviament, seria la gairebé omnisciència dels dos narradors, que en algun punt esdevé difícil de creure.
Em vaig entretenir al voltant de les tombes, sota aquell cel benigne; vaig contemplar les papallones voletejant per entre el bruc i les campànules; vaig escoltar la remor suau del vent que agitava l´herba; i em vaig preguntar com podia haver-hi algú que pensés que els qui dormien en aquella plàcida terra tinguessin un son inquiet. Lockwood.
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada